Page 13 - civtat9

1. Els descreguts poden teñir una ciencia apa-
rent, peró no tenen vida.
2. Com una oració has de liegir i meditar els
Sants Evangelis.
3. Certs heretges contemporanis volen que
I'home es fabriqui la religió de la própia substancia com l'aranya solitaria, la seva tela.
4. Convé divulgar aquesta Font de Vida i cri dar els homes perque vinguin a apagar en ella la seva set.
5. Criden la minyona, que porti la nena al Hit.
6. No hem d'adorar sinó elDéu de cels i terra i el sea únic Fill Jesiicrist.
7. Qui estima el bon Jesús morirá fent la ria- lleta.
8. Ningú com el pobrissó d'Assís ha estimat el Crist.
Tot aquest segtiit de dites, si es ilegei- xen així com van a quaisevol persona del
poblé no faran estrany a ningú. Senyal que la omissió de la preposició davant del régim
directe és encara viva, si el régim és nom de cosa inanimada 1, 2, 3, 4, o nom comú de cosa viva 4, 5, o nom propi també 6, 7, 8, pero acompanyat d'article o adjectiu (').
9. 1 ¿val a dir igual, del nom propi sol?
Aquest és un punt no estudiat encara, i que cal resoldre abans d'establir les regles prác-
tiques generals. Reparen els exemples se- güents:
1. Crida la Maria, que vull sortir.
2. Crida, Marta, que vull sortir.
3. Si criden tots: Jesús Marta, us donaré una
estampa.
En 1 Maria és régim directe de cridar, i va precedit de l'arlicle, pero sense preposi
ció: la María. En 2 Maria és una exclama-
ció o vocatiu, dirigida a una persona present;
no porta ni preposició ni article: Maria. En
3 Jesús, Maria, és alió que han de cridar els
nens, són el régim de cridar, no com la per sona cridada, sinó com la cosa que han de
dir; que aquest és el sentit de cridar en aquesta dita; tampoc porten article ni pre posició.
És que en la parla viva els noms propis de persona mai van sois, és a dir, sense
el, ia o en, al davant, si no és quan cridem
(1) La ponéncia de Mn. Costa i LIohera al tema V del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (pá
gina 121), mostra en resiim l'extensió molt limitada que ha aconseguit en la parla viva la preposició a.
les persones, o ens dirigim a elles, anome- nant-les pel seu nom. Per aixó un nom de
persona posat sol ens fa pensar en una ex- clamació o vocatiu, si el contexte el permet,
i si s'escau en aquell Hoc de la frase, on sol fer-se l'interperiació. D'aquíja podem treure una regla. Cap nom propi régim directe po drá anar sol sense preposició ni article ni altre quaisevol acompanyant, si pel contexte pot ésser interpretat com un vocatiu i s'escau en aquell Hoc que és propi de l'exclamació, com és ara darrera del verb.
1. No temis Zacarías, que ha estat atesa la teva
súplica.
2. El sentiren els dos deixebles i varen seguir
Jesús.
3. Mentrestant el poblé estava esperant Za
carías.
4. Entra en casa de Zacarías i saluda Elisabet. 5. Abraham engendra Isaac.
6. No tingáis temeníja de rebre Maria per es
posa.
7. Tenim Abraham per pare.
8. L'endemá Joan va veure Jesús dirigir-se en-
vers ell.
9. Déu ningú l'ha vist mai.
10. Si Déu estimem, el cel obtindrem.
De 4 a 10 cau prou bé el nom propi sense article ni altre acompanyant. Perqué el con texte o la colMocació no permeten pensar en un vocatiu. En 1, 2, 3, el sentit és vacil'lant. Els tres exemples poden Hegir-se fent els noms propis vocatius, i aquest és el sentit
que primer acut, o també poden fer-se régim
directe, peró amb una luica de violéncia. El sentit pot aclarir-se o per una inversió, o
afegint-hi alguna paraula, o si més no, anant a la preposició a.
1. No temis el dit Zacarías o a Zacarías, que ha estat atesa la seva petició.
2. El sentiren els dos deixebles i Jesús varen
seguir.
3. Mentrestant el poblé estava Zacarías es
perant.
4. Mentrestant Zacarías l'estava el poblé es
perant.
Una recomanació s'imposa al davant de l'inconvenient que poden portar e! noms pro
pis de persona sois, i és conservar en la llengua literaria el costum tan seguit deis