Page 16 - civtat3

ELS NOSTRES CONTES... EL SECRET
En plena lluna de mel — feia tres mesos
que eren casats — En Ramon bagué de mar- xar a Paris per un afer urgent 1 inajornable.
La Maria, resignada a la fi, i prou compren siva dels deures professionals del seu marit, ana a acomiadar-lo amb el cor amarat de re-
canqa. L'acomiadament — era la primera volta, després de casats, que es separa ven — fou efusiu i contingut d' emoció com no cal dir. I, mentre el tren s'anava disposant per la
partida, entre el tráfec revolt de la gent, la última estreta de mans era subratllada pels
ulis deis novells esposos amb un esguard in- tensament expressiu. Al fons de totes les coses que les mans estretes i els ulls fixos es comunicaven mútuament, hi havia qo que era
l'aspiració central de llurs cors enamorats: el
desig del fill, l'afany de la paternitat, que dibuixava en llur pervindre un interrogant
inquietador, obsessionant. ***
La Maria acabava de llegir el telegrama
que la cambrera venia de Iliurar-li i el seu rostre resplendia de felicitat. Pent voleiar el
paper com un trofeu. les seves paraules te- nien un dringar joiós de picarols, cridant així
a la cambrera:
— Demá arriba! Demá, demái!
I s'abocava a la finestra, de cara al cel i al paisatge, com si freturés de més ampies
espais per espandir la seva alegría, com si
cerqués en algún indret, a l'aventura, la imat-
ge de l'espos absent, que tant anyorava.
— Oh, quina sorpresa! Quina sorpresa,
quan sápiga...
No acaba la oració amb tant d'ímpetu
comenqada, en adonar-se de la minyona, que la mirava amb ulls mig comprensius, mig m-
terrogadors. Pero, no podent se contenir, li confessá el feliq secret, la causa de la seva ale
gría, d'aquela alegría que només una vegada a la vida sentirla amb la mateixa intensitat.
***
L'endemá al matí la Maria va rebre una carta d'En Ramon. De moment ho estranyá i iniciá i tot un moviment de contrarietat. Pe ro, un cop llegida, el seu semblant s'aclarí novament una mica. La carta deia que, en Hoc de tornar en tren. En Ramon faria el
54-
viatge en Pauto d'un seu amic francés, i que arribarien l'endemá, o siguí un dia més tard
de l'anunciat en el telegrama.
Que llarg fóra d' esperar un dia més, ara
que ja comptava de tenir-lo vora seu avui! I quina pena de no poder-li comunicar enca
ra, fins demá, la benaurada nova! Perqué, en certa manera, el que interessava a Maria no era el retorn del seu marit, sinó el poder-li dir alio, aquella dolqa cosa tan desitjada per ell i per ella.— Oh, quina alegría, quina ale
gría quan ho sápiga! ***
Era un turment, no saber l'hora que arribarla! Si hagués vingut en tren ara ja fó ra aquí, es deia, impacienta, la Maria. Tot estava preparat per a l'arribada, pero ella no parava un moment, ara arranjant aixo, ara canviant alió altre, ara ordenant a la cambre ra coses fútiis, sense importáncia ni precisió.
De sobte, sentí un trucar precipitat, nir-
viós, a la porta del pis. El cor li féu un salt. — Ja és aquí! Ja és aquí, cridá tota ava-
lotada de súbita alegría.
I corregué a obrir, ella mateixa, la porta. Un senyor desconegut, amb un aire visi-
blement torbat, preguntá amb pressa:
— És vosté, potser, la senyora d'En Ra
mon Trulls.
— Soc jo — respongué—. Qué passa?
El seu marit está lleugerament ferit, a
causa d'un accident d'auto...
— On és? — féu ella, alarmadíssima.
— No es mogui, ni s'esveri — respongué
el desconegut—. Ara el pujaran.
Quan En Ramon fou estés damunt del Hit nuvial, ja gairebé era mort. Panteixava fati- gosament, amb un panteix d'acelerada ago nía. No deia paraula, pero demostrava sentir qo que els altres deien. Tenia els ulls oberts i mirava insistentment la seva muller. Des del fons de la seva mirada semblava pregun tar quelcom. Ella ho comprengué, pero fent un suprem esforq, callá fins al darrer moment el seu secret, per tal de Iliurar la mort del seu espós, del qui havia d'ésser el pare del seu fill, d'una terrible recanqa. I quan ell amb els ulls fixos li preguntava: tindremfill?, ella amb la testa li signava: no, no...
Joan ARÚS