Page 25 - civtat2

PRIMERA CONVERSA AMB EL DOCTOR JULIOL
No cal pas que m' entretingui massa a
presentar-lo. El! mateix, les seves paraules ho faran milior que jo, el seu admirador.
Totseguit veureu que no és pas un home perfecte ni té ganes de sembiar-ho perqué la seva sinceritat i el seu natural bon gust no 11 ho permet. Es un home pie de febleses i de caigudes, que ni tan sois s'atreveix a
negar. Com que arriba un moment que tot- hom té dret a la seva casa, el Doctor Juliol
és avui un home de sa casa. Abans, peró, en la seva joventut no va teñir mai res segur; fins es pot dir que el migrava la seguretat i la fixesa en les coses d'aquesta vida. El camí que seguía no era, ben cert, per arribar a ésser ric ni per arribar a fer-se una persona- litat. Va sortir de Barcelona ais vint anys i
hi va tornar quan en tenia quaranta. Aquest
temps que es va passar voltant món, deixat de la má de Déu, portant una vida absurda
d'estudi i d'aventura és tota la seva joven tut. La gent li ha donat fama d'anarquista i
poc sociable; ell, pero, sosté que és un home ordenat i conservador.
Ais seixanta anys comenqa a sentir que li
convé reposar. El seu temperament pie de vi- talitat i ¿'exuberancia l'ha inclinat a donar
se, quan ha pogut, una vida regalada; ara, perd, la seva naturalesa declina i com que l'artritisme comenqa a fer de les seves no ha vacil'Iat a posar-se a régim. Menjars
lleugers i un parell d'horetes passejant pel sol. D'aquesta manera tan plácida pensa es tirar tant com pugui la veta de la seva vida.
A la tarda del diumenge, el nostre doc
tor, sent l'opressió de la gentada que s'apo- dera del seu passeig, tot aixecant una polsa-
guera irrespirable i podrida; llavors es queda a casa. Assegut en una butaca confortable
vora d'una ampia finestra contempla un pa norama urbá ben definit i tancat; és el claus tre d'un col'legi de monges riques. En mig del claustre una catifa d'herbes minees, volta una imatge de la Verge amb un roser entor- tolligat a la peana. Quan fa una mica de vent hi ha un eucaliptus que es gronxa, se
sent una remor de fulles i passen les monges amb el vel en Taire. Cada hora que sona en el rellotge conventual és un petit episodi que matisa el silenci del nostre home.
— El Doctor Juliol?
— Entren, entreu, amic Prunella.
S'aixeca de la seva butaca, deixa un
Ilibre que estava llegint i es treu les ulleres. — Seieu Prendreu alguna cosa?
— Com volgueu. Grácies.
En Prunella pren un licor i el Doctor pren
una tisana.
— Vos no beveu licors, tanmateix?
— Vigilo la nieva salut. Es una cosa fas-
tigosa; sinó la vigilés, la perdria. Peró, no ho prengueu pas com un consell, vés sou
jove i no necessiteu consells
— No direu pas que la vida no val la pena
d'ésser conservada.
- Si no teniu forqa per a res més, amic
meu, conserveu-la.
— I vés. Doctor, qué féieu quan éreu
jove?
— Voitava pel món com una ánima en
pena amb una llanterna a la má. Mai vaig trobar res que valgués l'esforq de dedicar-hi la meva pobre vida... intensament, sabeu?, com aquell qui es beu una copa de vi d'un sol glop o s'ho juga tot en una sola carta.
Quan hom arriba a veil, sense que en els propis records hi hagi aquell instant de rise que li hauria privat d'arribar-hi, sembla que visqui de caritat. Sembla que li falti alguna cosa que doni el dret de viure. Quan hom és jove pot fer moltes coses útiis. La vellesa és
massa feixuga i tímida i ningú no la tolera. — Així digueu—fa Tamic Prunella — que
no hi ha res com un acte d'audácia d'un home jove per meréixer la considerado social. Qué dieu ara — respon el Doctor fent
una rialla grassa que fa enrogir el jove Pru nella — heu vist comédia més divertida que la que es juga amb la consideració social, ja veureu. El meu ILIustre company. Doctor
Garrigueta, era fa alguns anys un home d'es- devenidor incert, malgrat la seva espléndida