Page 23 - civtat2

LA VIDA ARTISTICA
A l'entorn de! nom de Torres-García s'ha lliiirat una batalla per la qual s'ha provat la cavallerositat i patriotisme de molla geni. Els nobles murs del paiau d'En Blay comen
táis a pintar per Torres-García alqaren a son temps l'odí deis pompiers í produíren el menyspreu í la poca estima de molts altres artistes que a casa nostra passen per geni d'avantguarda.
Quan Torres-García termina el primer
piafó, els Gallofres i Oilers i altres i altres—
que és millor no anomenar perqué alguns són morts i els altres potser avui no gosa-
rien sostenir públicament una campanya com
aquella — comenqaren d'aixecar la veu irada de la bestiesa El que fou pitjor és que aigú
deis que havien portal a Torres-García a decorar els murs del Saló de Sant Jordi abandoné el mestre a l'hora de les patacades.
Entre els que aconsellaren a Prat de la Riba que donés els murs del PaIau de la Ge- neralitat al pintor, aleshores neoclassicista, hi havia Eugeni d'Ors, el sempre voluble i ególatra puixant. No sé per quins sel sous va renyir amb En Torres i fou qui el va deixar a l'estacada. Tots els altres amies i admiradors del pintor no férem per ell el
quédevíem. Mentre En Prat visqué, Torres- García continué la feina, pero després les
coses canviaren. La gran majoria de politics
catalanistes, en veure la Ileu defensa que feien els camarades més próxims de Torres-
García, terminaren per no sentir cap mena de simpatía per l'obra d'aquest pintor.
Torres-Garda, home de grans inquietuds, contribuí també al seu propi fracés, sense
pensar-s'ho. La tendéncia neocléssica dintre I érea de Polignot, endolcida pel noble ro-
manticisme al Puvis de Chavannes, fou substituida en el cor del pintor per una ten déncia que els sens seguidors anomenaren üíbracíonisme, que era un futurísme expres- sat per mitjans faiwes. Torres, plasma va d'una manera vivament interceccionista el simultanisme deis futuristes Italians, amb un
concepte pléstic molt més noble que cap
d'ells. Fou en aquest moment quan Torres-
Garda, potser, comeiiQé a cansar-se de la feina comentada en el Saló de Sant Jordi. Fou quan parlava de que, els plafons que mancaven serien sobre temes industrials i ciutadans — fébriques, tram vies, ferrocarriis, grans molls plens de mercaderies... tot ex-
pressat d'una manera vibracionista. Els di
putáis esverats ja de I' obra comentada, s'irritaren ara en saber que Torres havia
variat de concepte pléstic. Vingué una dis- cussió teológica sobre el significat d'un piafó i sobretot sobre el seu lema: «Lo temporal no és més que símbol> escrit al peu amb nobles lletres romanes. Torres-Garda no
volgué cedir, sobre un extrem que no afec- tava per res — cal dir-ho — l'esséncia plés-
tica i vingué el rompiment, desitjat segura-
ment, en el fons, pel pintor i més desitjat encara pels seus enemies, entre els quals
calla comptar-hi alguns funcionaris-técnics de la casa.
Torres-Garda s' exilé voluntériament i encara avui és fora de la terra, pero a ella ha anat acostant-se ja que actualment és a la Cote d'azur. Quan va anar-se'n de Cata lunya, uns quants amies li dedicérem un dinar de comiat al Restaurant del Pare, érem quatre gats.
D'aleshores enqé han passat uns quants
anys. Ara, ais senyors de la situació se'ls acudí primerament, destruir l'obra realitzada
de Torres-Garcia, cosa molt natural en ells,
partidaris com són del protocol, i per tant, de l'art oficial.
S'alqé una protesta iniciada per Busquets i Réfols i secundada — segons diuen — fins
per critics madrilenys com José Francés. Els
diputats actuals i els artistes que foren invi táis a pintar el Saló de Sant Jordi no gosa-
ren acceptar sense fer la declaració — que no va satisfer a ningú — de qué mirarien de deixar visible l'obra de Torres-Garcia i que en tot cas es conservaría davall d'unes teles
pintados. Malgrat tot les pintures havien estat escrostonades, sense cap mena de res-
-39