Page 22 - civtat2

38-
DOS POEMES DE WILLIAM BLAKE
CANQÓ
Les meves sedes, les joles llaents,
la Hangar i el somriure
sempre l'amor se'ls endú; i la tristesa mesquina
ja, per ma tamba, partava un xlprer, cam escau ais que estimen.
La sena cara e's Igual que un cel ciar del temps que es badén poncelles:
oh, per qué té el rastre tan bell i el cor Igual que gebre?
El seu pit és sepulcre d'amor, on pelegrins van i venen.
Deu-me l'aixada i la destral
i un llenqol que pels aires ooleí.
Tot just la fossa hauré cavat,
que vinguln vents i tempestes.
Jo m'ajeuré, rnés glaqat que no el fang,
perqué l'amor es fon depressa.
LA ROSA
Una flor dolqa sí em van oferir,
com en sé al maíg cap més flor no hi haurla.
Jo déla: « Tinc un rosé al meu jardh. I vaig deixar la satalia.
Després, a l'ombra, cercava el toser, que el vull regar cada nil, cada día. Pero, marcida, la rosa caigué,
i per delít només tinc les espines.
MARIÁ MANBNT, trad.