Page 32 - civtat17

desertor francés, que trobá un dia fent de tartaner en un pob!et de la costa. Ai míser no li van servir de res les aliegacions d'haver estat greument ferit i haver pagat, per tant, el seu tribut de sang. De mal francés i á'em- busqué no me'l va deixar.
Apart d'aquests desfogaments, se sentía
prou carregada de rao per a no dedicar-se a
propagandes francoíiles. 1 no per aixo man- cava de fer prosélits en tots els estaments,
fins en la nostra clerecía, que certament no es caracteritzava pel seu amor a Franqa.
Arribárem a terme ja prop de migdia. Ens aturárem al peu de la font, entorn d'un bassal d'aigua clarífica que s'escorria munta-
nyes avail entre grans matolls de créixems, i estenguerem damunt l'herba els blancs
tovallons per abocar-hi el contingut de les cistelles: ous, peix, caqa que ja dúiem beii
condimentada, i alguns aditaments de poca
complicació, pero ben saborosos. Estávem defaults; així ho declarávem en tots els tons, i algú filis va dir que si la font hagués estat sois un quart d'hora més Iluny, no s'hauria vist amb cor d'arribar-hi.
De cop sentim, damunt nostre, passos que s'acosten i unes veus que criden:
—Ja US voldria veure a la guerral —I que US manessin seguir avant!
—I que US haguéssiu de batre en dejú!...
Alcem el cap, sorpresos. Son tres o qua- tre jovenets, nois i noies, deis que perdien el temps corrent avant i enrera. Se'ns han avenqat sense nosaltres parar-hi esinent, i vénen d'un poblet encastellat dalt de tot de la muntanya nua, eriqada de rostolls, que fla- gella el so! despietat.
Els instem a seure i a dinar en bona
company la... Que és cas! Hi ha un bateig al
poblé. Un bateig ben de pages! El poblé en fa una festassa i és qüestió de veure-ho! Ens
ho vénen a dir per si ens volem donar aquest
gust, ja dinarem a dalt, després de la ceri- monia...
Anem a replicar, i quedem amb la boca badada veient-los reprendre el camí amb la la franceseta, que ha cuitat a reunir-se'ls.
Hi ha dubtes, discussions. Com que ells 54-
no han volgut cedir, hem de cedir nosaltres. Ens carreguem de resignado, empaquetem altre cop la minestra, i emprenem el cami
eriasprat. Jo trenco unes quantes branques de boix, i reparteixo bastons entre els mals
caminants que fan forces de flaquesa.
1 amunt, s'és dit. Amunt, vorejant preci- picis. Pero I'esforq de trencar boixos m'ha
fatigat, i m'aturo al caire d'unes penyes. Quedo ressagat i sol, contemplan! al Iluny Tarraco la imperial, que té la mar per fons.
Després, amb I'esperit pie d'aquella visio,
reprenc la marxa a poc a poc, i veig obrir- se als meus peus un fondal tenebrós. És el
«Gorc del Drac>, que em parla de dones de
aigua, de voluptats, de malifetes. Sentó la atracció de l'abim, hi vull baixar, i em costa una bona marrada. Hi arribo, a la fí. Tot son ressons de caverna. L'aire hi xiula com en un pulmó malalt i em fa enyorar el sanitós
panteig deis pins a pie sol. Em sentó perdut entre les penyes ombrívoles, que m'antici-
pen les paüres de la nit. Tot me dona la sensació de trobar-me en un antre de brui- xes. Vull esvair preocupacions, vull reaccio nar. Es en va. Recordó, malgrat meu, altres sensacions experimentados davant deis veils rnonuments de la mateixa comarca tarrago- nina: la sensació de les muralles de la ciutat romana que a voltes, a la nit, he vist age- gantar-se com mena<;ant esclafar-me; la de 1 aqüeducte ensenyant-me els seus ares, com uls que m haguessin d'encisar o boques que m'haguessin d'engolir... Romantic o neuras- ténic, la basarda de les legendes em pos- seeix. La basarda de les legendes i, encara més, la de la naturalesa i els monuments mandats amb ella per segles en la solitud. Un temps foren aspirado i anhel: ara no els aixecanielsaguantacapvanitat,ísonma- gestat pura.
Pero em criden, i es trenca l'al-lucinació Amb quatre gambades surto del fonda! i corro a juntar-me a la colla en Ies altitu'ds
ermes, vorejades d'escardots recremats.
Hem fet tard per assistir al bateig. Noes veu una ánima. L'església sembla tancada. Un rellotge de sol senyala la una. Yol dir