Page 33 - civtat17

que tot el corteig ja és a dinar i amb motius de sobres, car si el pobie és petit — un ren
gle de cases i un altre rengle de pallers,—el seu terme és bastant extens, i deuen estar
cansats i fainolencs els que han vingut de
lluny per a fer una ánima cristiana.
Ens encabim en una casa endreqadeta,
que fa d'hostal, i amb penes i treballs obte- nim un gastament de taula per abocar-hi les
provisions. Ens hem aconhortat de no veure el bateig, i haurem d'aconhortar-nos de men-
jar amb el plat a la má. Fem la distribució deis aliments i, entre tant, observem. Page-
sos i pageses solemnitzen el bateig amb un
tec que, verament, constitueix una festassa.
Es parla de molts pollastres en sue. Per a
comenqar han tret una gran cassola d'arros amb conill, i se n'omplen els plats sopers a
curull. Ens els mirem embadalits. Si no tin-
guéssim gana ens en farien venir. Perbhiha uns quants pagesos més refinats, que s'en-
taulen a part i. com oficiants d'un mateix
altar, furguen tots en una mateixa cassola
atapeída de fideus, de bocins de porc i d al- tres matéries greixoses. S'hi tiren sucre a
grans cullerades i... mengen! Mengen com homes formáis, amb pausa, amb recolliment,
amb convicció. A aquests no ens els mirem
gaire, no fos cas que perdéssim la gana.
De sobte, un deis nostres, pregunta per
la franceseta. Ens adonem que no hi és, in-
terroguem els pagesos, i ens diuen que una
senyora així i aixás—aquí les seves senyes
i unes senyoretes amb ella, hanestata missa
a l'acabament del bateig, i després s'han
quedat amb el senyor rector, tocant l'orgue... Deriiberem. Uns diuen que no están per
orgues i proposen d'esperar-les tot dinant. Altres son partidaria d'anar a veure si els ha
passat res de mal. Aquest és el parer que predomina. Nova treva al dinar, i cap a l'es- glésia tothom. Sortim, i la claror ens peta al front i ens fereix la vista cruelment. La sole-
llada, com un gran mantell roent, embolcaila la muntanya encantada en el silenci de migdia.
Pero, a mida que ens acostem a l'església, sentim unes vibracions fondes, uns acords
graves, uns trontolls pausats, que van crei- xent, que es fan magestuosos, magnifies... La porta és ajustada. Apartem la cortina
i entrem de puntetes, encurosits pero res-
pectuosos, fins al llindar de la sagristia. El
rector, un sacerdot jove, está teclejant en un petit harmonium, amb aire d'inspirat.
Carrera d'ell, dues noies i la franceseta mar
quen el ritme movent el braq. Damunt l'har- monium jeuen escampades les solfes de
canqons i virolais de mossén Cinto, tota la ciéncia musical del senzill capellá que, dins
la seva església humil, atiat pels fervors de la franceseta, ha trobat un derivatiu ais pro-
pis fervors en les notes augustes de la «Marsellesa>.
El rector s'adona de nosaltres, s'inter-
romp, somriu, i es torna vermeil, com si l'home s'hagués mostrat massa en evidencia a través del sacerdot, com si el sacerdot s'hagués posat en contradicció amb ell ma teix...
—Perdonin — diu, humilment.
—Oh, no! — responc. —És un gran himne! És, també, una gran pregária!
Sentó que se'm mullen els ulls... i cree
que ais altres també. Ja no pensem en dinar,
pero és temps de fer-ho i ens acomiadem del rector amb recanqa. En nostres cors vibra
encara la , i damunt la gran comba de la muntanya el sol fa brillar el seu himne de claror.
I quan se fa nit, i retornem a la vila mora, els camins més feréstecs se'ns tornen plá- cids. Tot és amarat d'una gran dolqor. El Gorc del Crac, els abims paorosos, tot s'amoroseix. Les visions espantables, pura escenografía. És l'hora de les fantasmes i, vés qui ho havia de dir!, alio que a pie sol m'encaparrava, no m'inquieta ara poc ni molt. Ho faig avinent a un bon jan que camina al meu costat, i em deixa convenqut dientque, en aquest món, tot és segons i com. S'alqa la lluna entre el brancatge d'una olivera bí blica, i aixo ens sembla de bon ésser.
1 en arribant a la vila trobem bones noti
cies, i els diaris les confirmen l'endemá. S'acaba, s'acaba la guerra!
Lluís VIA