Page 31 - civtat17

causa aquell minyó es degué trobar presoner d'uiies parets bafaroses de vici.
Que hi ios jo amb tota la meva vulgar vestimenta ciutadaiia, anoiiim i indestacable
entre tothom, aspeóte de generalització — vulnerador secret dels principis morals ad- quirits—, aparentment, almenys, no podia representar cap bancarrota.
Pero ell em va fer pena.
Sortia calmos, i amb la motxilla posada a les espatlles pataquejava les columnes de
ferre; tenia el rostre contret, i, en ésser al carrer, féu una mueca per l'agressió de la Hum; esguardá amunt i avail del carrer agitat de moviments i de velocitat, es passá el revers de la má pels ulls — aquells seus ulls blaus de tan plens d'horitzons i de llunya- nies — i desaparegué.
Damunt seu devia pesar-hi la recanqa d'un possible desviament, i és possible que a sota Tacusadora indumentaria naixessin certs blasmes de despreci.
La meva situació, per bé que més dissi
mulada, pensó devia éssser la mateixa del trist excursionejaire.
No puc precisar-ho. Pero si els atzars em donaven una altra tarda adusta com la de
aquell diumenge, us prometo que no preten- dria esbargir-me en el music-hall.
Aniria a trencar terrissa averiada en una barraca de la fira, em passejaria tota la tarda dait d'un imperial o bé em faria entrenar per un boxador furiós.
Almenys, salvar i'ánima.
Joan SELLARES
HIMNE I PREGARIA
Un diumenge d'agost, cap a les acabales de la gran guerra, sortíem en colla nombro- sa d'una vila mora del Camp de Tarragona.
Sortíem a punta de dia, avenqant-nos al
rigor de la solellada que ens havia de fer pe nosa la marxa muntanyes amunt; pero de
poc valgueren diligéncies ni presses. Ens
acompanyaven dones, i no havíem comptat amb els retards que eles imposen. Les de
certa edat s'aturaven a cada pas amb pretext de contar facécies o d'admirar perspectives, les joves perdien el temps corrent avant i enrera amb els galants, i, per culpa d aqües tes o d'aqueles, a les deu no havíem fet ni la meitat del camí.
Figurava a la colla una estrangera que anomenarem la franceseta. Casada amb un
catalá, havia vingut de París en viatge de noces i, tantost li foren coneguts alguns bells indrets de Catalunya en va quedar tan
agradada que ja no es volgué moure del nostre país. Marit i muller s'hi establiren, i
ja no passaren la frontera sinó per tempora- des breus. En una d'aquestes temporades els va sorprendre la guerra; ell va sumar-se ais
combatents en terres de Franqa, i ella se'n vin-
gué a esperar-lo amb els seus fillets en terres catalanes.
Amb aquests antecedents ja es compren- drá que, si el parlar de la guerra era alesho- res una preocupado general, ho era espe- cialíssimament per a nosaltres i per a les families que tractaven la franceseta. Tothom la volia, i dos o tres matrimonis se la dbpu- taven els estius, emportant-se-la uns dies cadascun a les respectives propietatsforanes
per a distreure-la. La franceseta vela en aixo, i no s'errava, una mena de tribut al marit
absent, del qual estava orgullosa; pero ella es mereixia també tots els obsequis. Així,
portant-la d'excursió en mig d'una natura riallera, s'esforqaven a compensar-li les tris- tors que li pogués ocasionar el record de la seva patria, on tot era sang ais camps de batalla i gent endolada a Ies viles.
La franceseta era viva de geni i flns arruixada, i no tenia aturador en certs casos
que, per a ella, eren casos de consciéncia. Encara avui em sentó tot trasbalsat quan re
cordó els improperis que va endreqar a un -53