Page 34 - civtat17

Meditacions i Jaculatóries, perJ. M. López Picó. — Imp. Altés. 1928.
Dir que l'época actual no és propicia al
lirisme, pot semblar una afirmació greu, quan en realitat no és més que un concepte gro- tesc.
Tots els temps han estat plens d'inquie- tuds i neguits més o menys comparables ais d'avui i, no obstant, totes les époques han
tingut llurs lírics representatius. Altrament,
¿quin lirisme fóra aquell que es limités a viure només dins un ambient allunyat de totes
les inquietuds mundanes?
El sol fet de viure de peus a terra, ¿vol
dir que hágim de renegar del lirisme? I enca ra que ho féssim; ¿el lirisme no viuria ell dintre nostre, malgrat que tots els nostres
instints li fossin adversos?
¿És que encara hi ha gent que manté l'equivoc de creure que el lirisme és una cosa purament angélica i candorosa? ¿O que les paraules jola i lirisme són irremissiblement bessones? ¿No poden conviure també lirisme i tragedia?
Es compren que hi hagi qui estableixi classificacions entre retorica i lirisme (algún dia n'haurem de parlar extensament amb l'amic Esclasans) o entre entusiasme i liris me. El que no es compren és que hi hagi
gent que confonguin el lirisme amb la imbe- cilitat.
Precisament vivim una hora en qué la
joia triomfa. Tot el món respira joventut i follia. Ens trobem en un període de férvida
esportivitat.
Els esperits derrotistes, dones, s'han de
batre en retirada. El món, ara i sempre, és sois deis que saben Iluitar. I l'hora actual no és més que una hora de Iluita simplemént, per bé que alguns esperits obtusos s'obstinin a dir el contrari.
Si un líric auténtic hi ha avui a Catalunya que visqui de pie dins el nostre ambient, que sigui albora home i poeta en grau máxim, aquest és J. M. López-Picó. Cap altre poeta
nostre no manté l'esperit en continua efer-
vescéncia, com ell. Lopez-Picó és un lluita- dor intern i la seva Iluita sois traspua de tant
en tant a través de les seves ¡matges. Al revés del que s'esdevé en altres poetes que són inquiets només externament, — i més encara amb les paraules que amb les matei- xes idees —, Lopez-Picó s'esforqa tothora per ofegar el seu neguit, o almenys per tem- perar-lo. De vegades, pero, l'expressió poé tica es rebela i rebutja violentament el cinyell que volia atenuar-la: és quan la imatgeria lopez-piconiana brunz com un íuet dins Taire.
Cap accent tan huma no hi ha avui dins la nostra poesia, com el de López-Picó. Per
aixo, qualsevol esperiment que aquest líric faci, no s'esvairá inútilment. Un mer exercici epigramátic d'ell será sempre una aleñada de earn i esperit, una barreja de passió i claror: Un flamareig i una fumarel la.
Aquest últim Ilibre seu, Meditacions i
Jaculatóries, és d'una fervor intensa. Totes les caracteristiques de la seva lírica conver-
geixen com en una pregaría que es repren
succesivament. La seva fe no el mena a
abaixar els ulls, ans diríeu que li fa alqar
Tesguard de cara al mateix Déu. Per damunt de cada estrofa i, sovint, de cada imatge hi
ha també, en molts poemes d'aquest Ilibre,
espumes de joia.
En resum, un nou Ilibre definitiu d'aquest
poeta que fa una elaboració tan conscient deis versos, els ritmes, les rimes i les parau
les, la preocupació constant del qual, pel que a forma es refereix, sembla que sigui sorte-
jar la facilitat amb la dificultat. Poesia pensa da i sentida; no feta de tirallongues irreflexi
vos. Poesia de la més alta modernitat.
Joan ALZINA lUf. aANt lOItr.-UANllt
56-
***
BIBLIOGRAFIA