Page 12 - civtat17
P. 12
la mort que s'aixeca damunt d'un dosser de tenebra daurada i esvelta i alada com una victoria.
No siguis tan dura! Si em prens, ailibera'm. Preserva'm. Domina la furia, t'ho prego, ma bella senyora!
No ploris, puresa. Resigna't. Una altra vegada
serás més activa, donzella poc cauta. No et queixis. No totes les portes són closes ni totes les ares extintes. T'allunyes, tempesta? Retorna la calma...
Pel junt de les fustes, la Hum fa somriures. La ratxa
benigna dispersa la pompa de l'or i les roses.
De tanta temenqa no en resta ni l'ombra. La culpa
s amaga darrera d'un triple velam de misteri.
No tornis, luxúria! No veus que la teva grandesa
maligna complica la vida tan simple? Corona,
puresa, les hores noveilesl Fadiga divina,
trofeu de la Iluita nocturna deis cossos, esborra't...
Oh flama de jola que daures la cambra deis nuvis, fes trenes, coixins i gariandes al vol de la dona!
Jo, l'home, pero, servaré la profunda tortura de veure que el pas de la roja quimera segella
ma vida d'un rastre letal de frisances difuntes;
i el pit senyalat d'una fonda rodera d'angoixes;
i el pes d'un cadáver enorme damunt les espatlles.
