Page 28 - civtat15

168 —
PERSECUCIÓ ASTRAL
Qui s'atanga, de nit, a ma casa deserta,
a tustar-me la porta, nomenant-me en tustar,
i a ombrejar-ne els cristaiis d'una aleñada incerta i a unglejá en la muralla amb sinistre unglejar...?
Qui penetra a ma casa, a ma casa deserta
per l'escletxa que deix la finestra en tancar, i m'apaga la Hum amb bufada tan erta
i reclina a ma espatlla el seu cap per plorar...?
I qui em crida... i em crida .. i em crida en silenci, amb silenci pregón... amb tan pregón silenci
que em fa una esgarrifanqa, esgarrifanqa mortal...?
«És ELLA, QERMA, SÓC JO»
Ánima que em tortures, no vinguis més! No vinguis a cridar-me, de nit, en silenci! No vinguis
a apagar-me la llar i a escampar-me la sal!
LA CABRETA
Cuida-la bé, la pobriqona, és una
cabreta tantost nada,
blanca, ni un glop de llet, de bel planyívol. Espantadissa, a tot brogit tremola,
té el pél tan curt encara, que no abasta
a escalfar-Ii el seu eos petit. Sols menja flors, per aixo va amb la cistella plena
de margarides i de roses blanques.
Cuida-la bé, germá. 1 quan s'adormi,
passa pel seu devora de puntetes.
No li donessis a menjar flors fosques,
roges, moradas, ni de color d'ombra, que es posaria taciturna. Dona-li campanetes ben blaves i garlandes de mareselvas oloroses. Posa-li acotxadet, al fons de la cistella,
a mig a mig del pit i les potetes, un colomí ben tebió de mare
torcag, de parrupeig amorosívol, perqué el seu cor jamai no se li mori.
Germá, és ella, sóc jo. Te la confio perqué l'estimis com a mi m'estimes.