Page 36 - civtat14

Roser, si voleu. Semblantment cal dir: el Mestre divi, ¡'Infant divi, el Redemptor dlvl,
el nosire Capita divi o dioinal. Darrera-
ment, descriptor novell, si ve a tomb indicar la qualitat d'iniciat fa poc en i'art d'escriu-
re. Pero caidrá esquivar el costum francés
d'avantposar la paraula jove a qualsevol de- nominació d'ofici o professió, només perqué no vagi sol.
*;í:*
III. Si dos quaiificatius o més fan refe- réncia a una paraula mateixa, el castellá troba bo de posar-los tots davant arrengla-
rats: el simplicísimo y purísimo querer de tu
vuluntad espiritual. El catalá actual en fuig,
i té tendéncia cap a posar-los darrera: el va
ler siMPLicíssiM I PURíssiM de la teva uoiuntat
espiritual. El catalá antic prenia un terme
mig; posava el nom entre eis dos quaiifica tius: el siMPLicíssiM üoler i puríssim de la teva
voluntat espiritual. N'Anfos Par n'ha fet tot un recull. En posarem uns quants exemples.
«gran oració e solemnial» (Lull, «Phií. d'Amor»,
p. 130).
«divina natura e humana» (Lull, «Llibre de Deu»,
p. 338).
«longues carrerea e dures e aspres» (Lull, «Amic
e Amat», p. 346).
«per ferma constitució e perdurable es manat»
(Const. Orde Mercé, c. XLV).
Aquí tenim l'explicació de la forma dife- rent que segueixen el castellá i el catalá en
els adverbis en -ment, si se'n troben un pa red o més de seguits. Ment o mente, que ara son acabaments, antigament sonaven en cara com un substantiu diferent: el mente llatí: bona mente, sancta mente. El castellá que s'estima posar els quaiificatius davant feia, tal com ara:
justa e fervorosa e sancta mente.
El catalá antic els entreverava:
justa ment e fervorosa e sancta.
El catalá actual parlat troba estranya
aquesta construcció i no la fa, tot i veient-la en el catalá literari. Més s'hi adiu am l'altra
150 -
manera catalana també, que és repetir -ment en cada paraula:
justamenf i fervorosamcnf i santament.
El catalá antic feia també la interposició, si els dos membres o més enumerats eren un nom, i es trobaven depenent d'un adjec- tiu o verb; o si eren adjectius, o verbs, lli- gats per un altre verb, o un régim:
«generado activa e producció» (Lull, «Llibre de Deu», p. 316).
«molt car pare mea e senyor» (Filia Emp. Con- tastí», p. 162).
«altres servidors meas e domestichs» (Metge,
*Somni», 1155).
«vera cosa es e certa» («Crónica Kei Jaume», 1). «cert es e manifest» (Arnau de Vilanova «Con-
fessió», I).
' fatigat estic e enujat»(Lull,«Blanquerna», IV, 9).
«dir val et mostrar» («Homilies Organyá», 14).
«loaren Deu e beneiren» (Lull, «Blanquerna», LII, 13).
«pont ab cadenes de ferro per alpar-Zo e ava llar» («Tirant», III, 297).
Reintroduir tot d'una aquest procediment
d'estil, tan tipie deis nostres clássics, sobre- tot fent-ho d'una manera notadora i cridane-
ra, no ho aconsellaríem. Pero el parlar viu encara en conserva alguna resta. Compareu
aqüestes dues variants d'una mateixa dita.
1. els dos o més memíires enumerats són un nom 2. els dos membres o més enumerats són un nom
En 2 tenim l'interposició de membres: dos MEMBRES O més, tal com ho dirien els
clássics, i és forma popular d'ara, que escau millor a les nostres orelles que no la primera dos o més membres, que és la castellana.
Semblantment cal advertir en aqüestes altres dites.
Dóna'm dos o tres ous
Dóna'm un parell o tres d'ous
En general podem assegurar que no són del gust catalá actual enumeracions d'aques- ta mena:
1. Ho has de teñir en el centre del teu cor i ánima.
2. Tota ia glória i formosor de la filia del Rei. 3.Aquellsbrutsiinfernáisullsdeisdimonis. 4. En presóncia de tan mala i abominable vista.