Page 38 - civtat14

J. M. Rovira i Artigues, poeta jovenís-
sim, acaba de publicar el seu primer voium de versos. Un joguineig de rimes i ritmes
predomina en el recull que prologa J. Lleo- nart (l'excerient líric) qui fa remarcar encer-
tadament algunes de les característiques més sobresortints deis versos de Rovira i Arti
gues, tais com la devoció que aquest poeta sent pels grans simbolismos mistics de la
vida, amb els quals sintetitza sovint les seves supremos ambicions. És un iniciament líric
que es manifesta amb to mesurat i greu.
J. M. Rovira i Artigues, malgrat la seva
jovenesa, empra ja una forma cenyida i aus tera, calcada dins els motllos tradicionals. Els seus versos són rígids i treballats, plens de sonoritats escaients. El léxic és acurat. Diríeu que canta més aviatamb certa pausa,
La seva ploma, pero, no és encara prou
apta per arriscar-se amb temes així.
La Ilibertat i la veheméncia amb qué ge-
neralment s'expressa donen dret a augurar
que Doménec Guansé esdevingui, amb el
temps, un deis nostres novelMistes més lle-
gits. Cal esperar només que la seva cultura es completi i s'orienti definitivament. Vol
taire té contes que, tractats per un autor
qualsevol, degenerarien tot seguit en meres grolleries.
En els últims números de La Revista de
Catalunya, hem llegit uns interessants arti cles de Josep Pía, sobre Londres i Chester
ton; unes intervius amb J. Bofill i Mates i
Josep Carner, per Tomas Garcés; un estudi sobre Renán, per Salvador Albert i unes
que no amb follia. Aixo, en un poeta jove
com ell, és una qualitat de primer ordre, agudes critiques d'A. Esclasans, a més de
prometedora d'un bell esdevenidor.
les seccions de costum.
Cal assenyalar la intervenció del doctor
Remarquem entre els poemes del Ilibre,
els següents: Caml (camí, jola naixent sota Caries Cardó, damunt La Paraula Cristia
la verda obaga); Moment; Tarda de rnaig; na, a la polémica sobre l'art i la moral, que
A la meva arbreda; Anima nieva i Aixt valdría jo la mart, apareguda en aquesta
revista.
La Venus de la careta, de Doménec
Guansé, més que tres novel'les ens fan co- néixer tres esbossos de novel'la. Tant La Venus de la careta, narració que dona títol al Ilibre, com Gárgoles, com Cara i creu, tenen totes un fons sarcastic i pessimista. L'autor extrema sistematicament la nota:
diríeu que es complau a retratar tempe raments enterbolits per una psicología ma- laltissa. Els protagonistes són tal com Fautor vol que siguin. El mateix Guansé,
per la seva manera d' escriure, us dóna la impressió d'ésser un malalt: de vegades
insinúa només les coses, amb aire de lassi-
tud; de vegades les infla de retorica folle tinesca. El seu estil és més aviat el d'un pe
riodista que el d'un literat. En general, el
llenguatge de La Venus de la careta, per bé que epidermic, és gairebé sempre discret.
152 -
sembla restar ja definitivament closa.
Entre altres treballs, els últims números
de La Nova Revista (agost-setembre), in
serten originals de Fukugiro Wakatsuki, el
P. Miquel d'Esplugues, Trinitat Catasús.
J. Parran i Mayoral, Jaume Agelet, William Blake i Francis Jammes.
La Nova Revista es proposa editar en la nostra Mengua les obres completes de Ches terton.
Ciencia i Criterion, cadascuna pel seu
cantó, mantenen el prestigi que des del pri mer número es guanyaren en el món de la nostra cultura. El mateix podem dir de les Monografies Mediques.
Mensualment arriben a la nostra Redac- ció i les fullegem i llegim amb plaer, les re vistes catalanes següents:
L' Amíc de les Arts, Gaseta de Vilafran-
ca. Revista d'Olot, Vida lleidatana. Revis ta del Centre de Lectura, Lleida, Pía i
Muntanya, etc.
Joan ALZINA
IMP. 5AMT lOaSP.-MANHUf