Page 16 - civtat14

els ulls Tamor de la font inexhauribie: un
amor que no ha estat mai profanat pel so de
les paraules, com el dels homes; un amor
que resta pur en les entranyes de la terra i només troba espial en el mirar de I'aigua.
II
T'he coneguda, oh font!, un jorn anant de cami. 1 et so esguardada del peu de la
muntanya estant. Tu m'has cridat amb la música de I' aigua i m'has mirat amb ta vista
transparent i fina. Quan era a prop teu, re- frescava mon sensualismo labial en 1'aigua i
tots els sentits se m'adormien d'amorosimeiit, com en les audácies d'un connuvi, els de I'amat. Oh, font! Tu cantaves a les meves
orelles, reies als meus ulls, suspiraves en el meu gust i t'estremies en les meves mans. Eres deliciosa. Eres trencadissa i dúctil, com
l'ánima d'una enamorada.
III
Tenies a flor de rostre un pom de santjoa- nencs i una flonjor de botons d'or que et feien més infantívola i dolqa. Me'n só endut un manyoc que he anat aspirant tot el camí com si t'aspirés a tu, font prodigiosa. Perqué en cadascuna d'aquestes flors he vist la teva fag i el teu aire gentil plasmar-se en liur cál- zer, i he endevinat en llur somniós color la
meravella deis teus ciars de lluna... IV
Un bover colrat i bru, pero, qui pastura- va el ramat pel cim de la muntanya, en els
prats infinits, m' ha contat fil per randa la teva llegenda. Tenia les mans oloroses de mu-
nyir la llet de les vaques, i en contar-la, estonia una vaga mirada pels horitzons cal
mosos, mentre el bestiar rosegava els esclo- folls de les pinyes d'avet. Era un home jove, els ulls plens de sol i les mirades plenes de turment. A voltes, les paraules li sortien es- molades de les dents, com si se li descarnes- sin. Vetelací, la llegenda:
130 -
V
«Hi havia una donzella que era el tresor de les comes: tan esvelta i perfecta que els Iliris al seu pas s'acotaven de vergonya; i tan rossa, que el blat emmorenia en veure-la. Era la reina de les cases i els cors de la mun
tanya. Els veils, quan la velen, sentien retornar aquells temps venturosos durant els
quals creuaven les valls corrent i escoltant el cor com un isart que els botava per dintre. I
els joves, sentien abrandar-se'ls les galtes,
com les reselles. Des de I' hereu més ric al
pastor més pobre; des del galant més agosa- rat i bell al més escardalenc i paorós, tots li
feren l'amor, tots li oferiren la vida. Ella,
pero, avara de la seva formosa opuléncia, a cap volgué correspondre, a cap va voler
concedir sa bellesa. Restava sempre indi-
ferent, cogitativa. I la joventut, com una rosa de sang, es mustigava ai seu entorn. Tants ulls com la veieren, tants cors com la sentiren, cegaren i corsecaren. Fins que un dia el Creador de totes les coses, la condemná a esdevenir font immutable i fre- da. I ara és aquí, en un caire de la munta
nya, humiliant-se davant la grandesa del món i oferint-se a la set del caminant que passa:
la que no havia volgut romandre esclava de
ningú, ho será sempre més de Déu, de la terra i deis homes».
VI
Pródiga raja, encara, del pit de la terra. Hom veu insinuar-se a través de les seves
formes difoses, una beutat femenina, la qual té el cor glagat i resta freda a totes les sen- sacions humanes. Quan ella mateixa escolta la seva veu diminuta i fosca dins les soledats esglaioses, endebades se sap romántica i el seu mirar, sota el cel, espurneja de desig.
Prompte, pero, esdevé cimbrejant i pál'lida i es dona al fat que li dugué tan mala ventura.
Car ella será eternament la font que brota en un recó de muntanya. Esguardará tothom
amb els seus ulls trencadissos i fins que es
perden dins la foscor de la nit, sota els rínxols de les boixedes. I sempre més els seus som-
nis es descabdellaran brodats d'estrelles. Fidel RIU