Page 10 - civtat14

de gana» — i que defensen l'autocrácia com un régim eficag. Posen Teficácia per damunt de la justicia, com si aquest principi no fos a posta per justificar tota Ilei d'expoiiacions. Eis esvera la davailada suau, i lioen el pla- nell, sense adonar-se que aviat redolaran pel cingle. Per qué un govern resol de bursada,
car no li cal mirar si perjudica, petites ques
tions materials que els interessen de mo
ment, lloen d'eficaq un régim. No compre-
nen, pero, ni que la seva maxima eficacia és d'avesar el poble a ésser governat, ni que,
aixi, una autocrácia esdevé la millor prepa rado d'una altra,—qualsevol que siguin llurs
colors respectivos. No és pas damunt un po
ble despert per la democracia que l'autocrá
cia bolxevista s'ha pogut establir, sinó da
munt el poble rus_, abrutit pels segles d'au-
tocracia tsarista. És potser per aixo que avui
mateix la Tercera Internacional complota
contra les democracies europeos i deixa en
pau que les autocracies vessin ilur narcotic damunt la consciéncia cívica.
Els adversaris de la democrácia amen de
presentar-la com un corolari de la idea rous- soniana de «Thome bo per naturalesa». I
diuen; la democrácia seria el régim perfecte
d'una societat d'homes perfectos. Vet ací un
sofisme. Entre «bornes perfectos», cadascú
deis quals coneixeria el bé comü i sabria i
voldria practicar-lo, no hi hauria pas demo
crácia — que és un régim de govern — sinó
caréncia de tot govern: anarquia. Eis homes,
pero, son imperfectos, i partint d'aquesta
imperfecció natural, el sistema de mutu con
trol, publicitat i crítica Iliure, que caracterit-
za el régim democrátic, és molt superior a
Tomnipoténcia i la impunitat de Tautocrácia.
Amb qualsevol régim hi haurá abusos, per
qué Thome tendeix endut pel sen egoisme, a transgredir la Ilei moral: pero en la demo
crácia poden ésser sancionats pel cástig i en Tautocrácia no. Car no és pas un cástig Tes- clat catastrofic que Tacumulació d'injustfcies provoca, i en el qual Tinnocent paga pe! culpable.
Constatant la situado de fot, en les auto- crácies podrem dir sempre: qui governa, és el sobirá, — o més ben dit, iTexerceix. Pero la democrácia que és un estat de dret, té
124 -
per lema: el sobirá, que és el poble, ha de
governar-se. I amb aixo una qüestió prévia surt al pas, entrebancadora. Car, evident-
ment, no pel sol fet de pertányer a la comu- nitat pot hom teñir dret d'exercir les funcions
sobiranes. Cal descartar-ne tots aquells (in
fants, orats, etc.) que per una incapacitat física o moral no tenen plena consciéncia de
llurs actes. Cap rao no abona, per contra,
que les dones no frueixin, en la mateixa for ma que els homes, els drets politics. És un
veil prejudici que avui gairebé només els
pobles llatins conserven. Com en totes les questions jurídiques, caldrá ací una dosi d'ar- bitrari, dins un criteri de justicia; per exem- ple, en fixar els limits d'edat.
La restricció molt gran deis drets de so- birania pot convertir de fet una democrácia en oligarquia. Aquesta és la situado de les
anomenades «democrácies antigües», — per
exemple, Tatenesa. El poble hi era sobirá; pero la gran partida deis habitants de TÁtica, aquells que la prosperaven amb llur treball, no eren poble, sinó escltius. És una demo crácia falsa aquella on hi ha individus que pel fet de llur naixenqa són exclosos de la sobirania; és a dir, aquella que no es basa damunt el sufragi universal,—damunt «la mentida del sufragi universal democrátic, en terrada amb data d'avui», que deia Mussoli ni el 26 de maig darrer a la Cambra italiana.
Un atemptat encobert contra la democrá
cia, una manera d'oligarquitzar el sufragi
universal, és d'admetre-hi la pluritat de vots,
segons la capacitat deis ciutadans; com si fos establidora una escala de capacitats i ja
no fos prou ardu i arbitrari de marcar el limit de la incapacitat. No cal dir que la capacitat
per al vot plural és jutjada per signes ex- terns: títols académics, riquesa, situació fa
miliar. Riquesa? Com si la societat política fos una junta d'accionistes; com si el ciutadá
que hi pot perdre la vida seva i deis seus filis no tingués tant dret d'intervenir una re- solució pública com aquell altre que hi pot perdre els diners; com si a proporció de llur fortuna, els rics contribuíssin més que els pobres. Títols académics? Com si un mal arquitecto fos superior a un bon mestre de cases, com si un bon pagés fos inferior a un