Page 12 - civtat13
P. 12
ALES
I
L'águila deixa la feresta altura
i, vers el sol que, al lucinant, fulgura,
vola superbiosa sens desmai. A mig aire, l'alosa extasiada.
canta, humil, sa canqó de matinada Canta de Hum puríssima amarada.
I l'au que aspira al sol que no heurá mal, esdevé un'ombra trémula en l'espai.
II
Silenciós i immóvil, l'esparver
plana — creu en l'atzur — damunt l'ocella que una ardent melodía descabdella, confiada, al bell cim d'un esbarzer.
Un eco d'enyoranqa al lluny sanglota. L'ocella l'ha sentit, i, amb vol frisos,
cerca, través el bosc, la veu remota. Enlaire, esclata un crit rancuniós.
III
S'és post el sol. La neu deis cims s' agrisa; d'adorm la terra; s'aquieta el mar;
és un sospir de lassitud la brisa;
guspireja lleument l'or estel'lar.
I l'au nocturna, que la fosca encisa,
guaita, amb recel, sorgir la lluna plena que argentará la nit de Hum serena.
IV
Missatger de la nit, el rat-penat
vola, silenciós i adalerat,
del capvespre en la vaga claredat.
I es perd, obscurament, espectre aiat, al lluny de soledat en soledat.
Salvador ALBERT
