Page 37 - civtat12

sense desinencia, jo cant. Compren totes les ilies balears.
F. — Alguerés. — Iguaiment fa jo cant. És el liengualge de la ciutat d'Alguer en la costa de ponent de l'illa de Sardenya. La
poblado catalana que en 1354 hi portá el rei En Pere IV, 11 dona origen.
Altres diferencies hi ha que confirmen
aquesta distinció de dialectes i constitueixen i tot subdialectes dintre deis territoris dia-
lectals. Pero per la nota present n'hi ha prou am la característica de la 1.° persona de
rindicatiu, que dona les cinc formes dife- rents: jo cant, jo cante, jo canti, jo canto,
jo canta, am les variants jo cántic, jo can tee, jo cántoc, jo cántuc i jo cántut.
15*
Cap d'aquestes formes és deguda a una influencia externa desviadora; totes son fruit
de procediments evolutius interns i legítims de la nostra llengua.
La primera persona singular de rindica-
tiu present en els patrons llatins de les qua-
tre conjugacions regulars acabava sempre
en - o: canto, nioveo (* movo), credo, dor-
mio (* dormo). Passades al catalá primitiu
aqüestes formes, sense més canvis que els de les liéis fonétiques generals, donaren:
jo cant, jo moa, jo crea, jo dorm, perduda la o átona final llatina i canviada per a la y o d: rnov, moa; cred, crea; talment com passa en els substantius: cant-u, cant; bov-e, bo\}; peo-e, peo; corn-u, corn.
Quan, pero, restaven dues consonants a l'acabament, i l'última era l o r, per sostenir l'articulació final s'hi ñ\tg\a ma - e: jo con
templa, jo parlE, jo compre.', talment com se fa amb els substantius: templ-u, temple;
astr-u, astre.
Aqüestes formes primitives devallades directament de les formes llatines per les
liéis regulars dels canvis fonétics són ano- menades formes fonétiques, en contraposi- ció a les formes analógíques, és a dir, a les introduides per contagi o imitació d'altres formes.
Tot seguit tinguérem en catalá formes analogiques preses deis dos patrons primi-
tius jo cant, jo contemple. Les formes jo
contemple, jo compre, portaren a fer per
semblanza jo cante, jo mane, jo done, on
ja no era necessária la -e de sosteniment. Amb aixb tinguérem un patró normal per la
primera persona singular de l'indicatiu pre sent dels verbs de la primera conjugació
principalment, que s'és perpetual en el va- lenciá.
Aixó no vol dir que les formes jo cant, jo moa, morissin. Tot al revés. També elles
reaccionaren sobre les acabades en ■ e, i do naren jo contempt, jo parí. Amb aixó tin
guérem un altre patró normal per la primera
persona, el verb sense cap desinéncia, que ha perdurat en el balear i alguerés.
Sobre el patró jo cante, el pirenenc orien
tal ha desplegat la forma jo canti, tancant la
e final, fins a fer-la i. En Fouché la senyala
en textos rossellonesos del segle xv, pero
pensa que en la parla viva era molt més an-
tiga. Al migdia de Franqa en alguns parlars
occitanis, del segle xiii arrenca el canvi de la vocal e final de sosteniment per una i (')
Els dubtes han estat sobre la legitimitat de les formes jo canto i jo canta, del catalá occidental i oriental respectivament. Molts han cregut veure-hi una influencia castellana. Pero el canvi de la e final de sosteniment per o, a, s'iniciá en el catalá molt abans que po- gués influir-hi la terminació castellana o. Trac- tant-se de noms, les Gesta Cornitam Bar- cinonensiam, del segle xm, porten (XXIV, 4):.
«per gracia de son avonclo Ramon Berenguer»
Com aoonclo és per avoncle, així també en documents antics és trobador ferro per
ferre'xfer, la forma més antiga ('). La ma- teixa evolució, invertint l'ordre, de jo cant,
jo cante, jo canto. La forma verbal jo reco- mano surt ja en un document del rei Martí
de 1404:
«E ab tant, Senyor, me recomano molt humil-
ment, tan con dir puse ne exprembre... a la vostra alta Senyoria» — (Arx. Cor. Arag.) {')
(1) Morphologie Historique du Roiissiílonnais, 1924,. pag. 104.
(2) Fouché, Phonétique Historique du Roussillonnais, 1924, pág. 88, 89.
(3) Nonell, Análisis Morfolbgich, pág. 48.
-97