Page 15 - civtat12

•després de Relacions, son ja suficient mate ria en brut on el critic pot trebaiiar sense
perdre's. Assajarem un comengament de reac- ■ció crítica damunt d'ambdós.
EL BON JOSEP FL A
Literat de raga. L' escriptor neix i es fa.
Pero cal «venir-ne de niena>, evidentment.
Josep Fia té i'ímpetu, la furia, la ratxa que cal i que no enganya. Hom coneix el iiterat
de raga i hom el destria d'entre els que no ho
són, només cper la manera de posar-s'hi>. Hi ha moments en Josep Fia (ja hi eren en Coses vistes, pero en Relacions són col-
pidors) en qué la prosa fa un so i pren una ampiada de torrent desfermat i ampie i resso- nant. Hom pensa en un doll de cascada, bu llidor i bramador, saltant majestuosament
per damunt de l'autor, que s'ho mira somrient i amb els braqos plegats, ben amagadet en la
■concavitat parabólica que l'aigua descriu en caure. Sembla que sigui una prosa que es faci sola. 1 en aquests moments emocionants de descriptor és on destaca més vivament la
quaiitat suprema de I'esperit i l'estil de josep Fia: el lirisme. josep Fia és un líric paisat-
gista, per damunt de tot. No coneixem cap més prosista catalá (i poeta sí?) que tracti el
paisatge, sigui d'on sigui, amb tanta claredat d'ulls i tremolor de cor com En Fia. Tot alió
■que hi ha de millor dintre d'ell vibra i aleteja i es resolt en harmonia i en bellesa pura quan
s'encara amb el paisatge extern. Demostra- •ció evident que josep Fia és un home que sent el paisatge com a cosa própia i falla de-
plorablement quan s'encara amb el paisatge intern, quan vol moure figures, quan intenta ficar els dits dintre les animes i moure-les ■com putxinel'lis de roba i fusta, josep Fia,
paisatgista fonamentalment, tracta la figura ■com un paisatge, i no encerta a descriure'n
més que la superficie i el recobriment; quan vol penetrar-la, rellisca i fracassa amb una
turpitud de noi maldestre. N' agafa, no més, el costat repulsiu i grotesc. Tot alió que, quan En Fia s' encara amb el paisatge extern, pren clarors i netedats i assolella- ments de cosa clássica Uosep Fia, davant de
certs paisatges, és un grec pur), quan s' en
cara amb el paisatge intern s'entenebreix, s'enrareix i s'apaga sota una foscor de nit closa.
Després del tret líric, característica cons tant de la personalitat d'En Fia, cal esmentar
la gran naturalitat. En certs moments, exces- siva. , diu la nostra
gent. Fórmula bonica; particularment quan hom es limita a anomenar, només, el vi i el
pa. Feró quan hom vol anomenar coses de més compromís, la fórmula molesta, josep
Fia conta i reconta com aquell qui fa conver sa. Té el to planer d'un pur pages, que par la a pages i a ciutat. N'usa i n'abusa de la manera que li plau. De la naturalitat li ve,
peró, aquest dringar de materia desconges tionada i airejada a pie camp i a cel nu
del seu estil quotidianíssim.
No obstant, la gran normalitat del seu
estil popular —en totes les accepcions múlti
ples del mot— de ben poc li valdría, avui, i en r instant d' evolució de la narració catala
na, si no estigués vertebrada per un espés sediment d'experiéncia Ilibresca. josep Fia
és, al dins del dins, i encara que vulgui dis- simu!ar-ho amb una certa brusquedat malhu
morada, un home de cultura. Lectures i viat-
ges Than polit i enfortit abastament. Fer aixó jo cree que la naturalitat de josep Fia
és, en part, un do natural; peró, singular-
ment, un producte d' artifici, de cultiu, de
preparació ben assimilada i resolta. Si real- ment En Fia és aixó que nosaltres creiem: un
literat de raqa que, esdevindrá un dia o altre,
del tot, un intel jectual de raqa, la victória de
l'home de cultura damunt totes les seves
altres altíssimes condicions d'escriptor convé
que sigui total i acérrima. Fer joia d' ell,
exemple deis joves que l'admiren i l'imiten, i descans de tots plegats.
Frópiament, josep Fia no és un irónic. Mancat d' encarcarament, el seu estil passa
sense adonar-se'n de l'agilitat a la tombarella.
Va de la íronia a I'humorisme, llampegant, a
petits esternuts lluminosos, entre el nüvol sardónic i el nüvol sarcastic. És un estil
d'ingenu-intel'ligent. Té caires i matisos adorables d'infantilisme i de puerilitat balbu-
cejadora. Hom parla molt a Catalunya, de la literatura per a infants, jo no diría, és ciar,
-77