Page 25 - civtat11

f mi, ena tu,
preposició a. Ex.; Tu em miraves a mi, i jo et mirava a tu. — No us hem vist ni a tu ni
A elluT. Aixi mateix ho fa el castella: Tu me mirabas a mi, y tjo te miraba a ti. — No os he visto ni a ti, ni a eiia.
Horn sap, perqué En Fabra ho ha decla- rat mantes vegades, que la depuració i fixa- ció de la llengua literaria, que ell promou i troba ressó en un bon esplet d'escriptors, va menada per aquests principis entre d'altres:
1." Donar la preferéncia al catalá cen
tral, o barceloní, i admetre les seves formes i particularitats, encara que se'n surtin de la tradició clássica: exemples, les formes de Tarticle ei, eis, en Hoc de les clássiques io,
los; amb en Hoc de ab, etc
2.°" Entre formes igualment catalanes,
donar la preferéncia a la més diferent del
castellá, com ara entre ai sortir 'x en sortir, reconéixer solament la segona (*).
Ara reflexionem un moment. El parlar viu barceloní no segueix la construcció clás- sica, perqué o usa la forma forta acompa- nyada de la feble, o si posa la forma forta sola ha d'ésser am preposició. Pero el parlar viu barceloní segueix tot un altre camí del castellá, perqué la preposició que usa és sempre en en les formes em, emb o en, ena, i el castellá posa sempre a.
Seguint, dones, la ideología de Tactual
depuració i fixació, la forma literária tocarla ésser la preposició en davant del régim di-
recte, quan en porta, o cap preposició, en la construcció absoluta acompanyada del pro-
nom feble.
Per aixo un hom no acaba de compen
dre, que la única forma reconeguda com a literária, sigui precisament la construcció castellana, és a dir, la preposició a obligada davant de tot pronom fort régim directe.
Posat i tot que en la parla viva de Bar celona alguns fessin realment a, i que així calla interpretar la pronuncia esporádica ena
eneii,comsifosaríami,aría
tu, a n'eii, també aleshores, segons la ma- teixa ideología, entre en ell i a eii igualment
vius en el parlar central, la solució deuria ésser en eii.
Nosaltres, pero, necessitem encara exa minar els altres dialectes, abans de decan tar-nos a cap solució. Admetem que el Hen-
guatge literari ha de respectar els fets con- sumats de canvi de sintaxi (n. 39), pero fet consumat ho entenem només d'una evolució molt general en tot el domini Hngüístic nostre.
♦*♦
45. L'altra pregunta era, si porta sempre
preposició el terme indirecte pronom fort. Podem respondre exactament com en els
punts precedents.
Ja diguérem que, tant en el régim directe com en el terme indirecte, és possible el
pronom feble sol, i el pronom fort sol, i Taplec de tots dos pronoms (n. 41).
Ara, dones, si el pronom fort terme indi recte va sol, ha de portar sempre preposi
ció; si va acompanyat amb el pronom feble, en pot portar, i pot anar sense seguint la construcció absoluta, tot tal com ho digué rem del régim directe (n. 42). Si resseguim els aplecs d'exemples 7-12, els primers són del pronom fort sol i tots porten preposició: escriu més de gust em jo, que no pas em tu; eis envíen em tu, perqué eis facis trebaiiar,
etc.; els segons són del pronom fort acom
panyat, am preposició també: m'/zo fa fer EM Mi; ¿no rího sembla em tu, que aixó no va
bé?, etc.; els tercers són del pronom fort acompanyat, pero en construcció absoluta: ¡sí que EM sap greu jo, que tant ho desit- java!; ¿no t' en sap greu tu, que tant hi
perds?, etc.
Sobre les formes jo i mi del pronom de
primera persona, cal teñir aquí presents les mateixes observacions fetes en el Hoc cor-
responent del régim directe (n. 42). Sense preposició cal usar jo sempre, tal com fa el
parlar viu en 7; am preposició la parla viva central posa jo i mi: mi, pero, sembla que és
més usat, quan ve repetit després del pro nom feble, com en 7, m'/zo fa fer em mi sense rao. Semblantment passa en el régim direc te: ¿no EM demana em mi, vosté? aplec 1.
-61
^ (4) Les principals faltes de gramática per Pohpeu Fa
bra, pág. 30. En el número 5 de Ciutat, juny de 1926. demos- trárem la gran antigor de la construcció clásslca al sortir,
pág. 87.