Page 8 - civtat6

PROSA LITERARIA
CATARINA (FRAGMENT D'UNA NOVEL-LA EN PREPARACIÓ)
Catarina era una dona normal, pero d'una efusió i d' una sensuaiitat una mica exagera dos: li plaTa enormement d'ésser amanyaga-
da; li pldia també de veure com la seva amo- rositat enternia els altres. De petita havia
estimat les nines amb deliri. Les bressava i
les petonejava amb veritable entusiasme:
pero, més que les nines, li agradaven els
nens, els ocells i els gats: els éssers vivenls
que s'estremien, que glatien, sota la caricia eléctrica de la seva má.
Aquesta efusió, aquesta sensuaiitat de la earn i de l'ánima, fou naturalment la causa
que caigués tan preco(;ment. Aleshores no tenia encara vint anys. Tanmateix, el seu
eos seduTa ja amb totes les grácies d'una
dea. El seu rostre tenia l'encis d'un rostre
verge, pero pie d'inquietuds i torbacions. Baiot era, aleshores, el seu promés, qua
si ja oficialment. Cada mati. Rambla avail,
l'acompanyava fins al Liceu.
Ella feia, aleshores, el darrer curs de
piano. Els matins eren plens d'una cálida
llangorositat. El cel tenia una blava puresa de zafir. La Rambla, una voluptuosa fragan
cia de jardins. Caminaven lentament, amb
els braqos enllacjats. Catarina portava una
paiola que donava una grácia encisera al seu
oval, i un vestit ciar i lleuger que vestía la seva sina solament d'una boira. La seva jo-
venivola beutat, feia girar el cap ais vianants, amb un somriure. Ella portava una gardenia al pit i un pom de violetos a la má. Tanma teix, les venedores de flors seguien oferint- los-hi la seva odorant mercadería. Ella hauria
volgut abracar tots aquells poms de violetos 112 -
i enfonsar-hi el rostre llánguid i sensual. Ell hauria volgut guarnir-la tota de flors, com a una fada. En aquells moments la ciutat li semblava petita, mosquina i esquifida pel seu amor abrasador. Un fauno ancestral saltiro- nava dintre la seva ánima i el feia somniar amb les ampies i profundes obagues deis
boscos, on Taire sospira i els ocells canten, i Taigua amagada té el riure enganyós i se
ductor de les nimfes.
En ésser prop del Liceu, Baiot sospirá
amb recancja.
— I ara t'entafurarás aquí dintre fins Tho-
ra de dinar! Quina llástima de perdre un ma ti com aquest!
Ella mirá el cel i Talegria de les Rambles
i tingué també un sospir de defallenqa: — Dones, qué vols que hi faci?
— I si no hi anessis?
— Oh!...
— Oh! — parodiá ell, estrefent-li els ges
tos. — Qué passaria?
— Si a casa ho sabessin!... Algú podría
veure'ns.
Ell endeviná que tenia guanyada la par
t i d a —: Si fóssim tan babaus d'estar-nos per
aquí, sí que podrien enterar-se'n; pero... — Dones, on aniríem?
— Podríem anar a passejar al Pare. — Al Pare?
La sorpresa durá un moment. Pensá en 1 alegría deis jardins tendres, florits de roses; en 1 alegría que reflectiria el blau del cel; en
ralegria deis ocells i deis infants que mes- clarien llurs cants i llurs rialles.