Page 21 - civtat6

sobre idees, quotidianament, i aixó eis ha fet conscients cada vegada més, en iiur esfor? en vera la perfecció.
La característica de la majoria d'ells és l'au- todidactisme: totes aqüestes monografies us mostreo el mateix camí ascendent de l'home ben dotat qui comenta d'expressar-se d'una manera genial, peró incerta sovint i vacil'lant, emocional i lírica; el lirisme i l'emoció són el recurs gairebé instintiu i biológic de l'artista en
qui la intel'ligéncia encara no és cultivada, rica i dominant; i tots els veieu després anar desco-
brint, cada vegada amb més eficácia, el món de les purés i belles formes i adquirir una expres-
sió cada cop més intel'ligent, una técnica més
segura, una art de la composició cada cop més estructurada. Quin goig, i quina satisfacció per
a nosaltres, amiga, els darrers paisatges d'En Rafel Benet, les ultimes figures estructuradlssi- mes d'En Joaquim Sunyer, els darrers paisatges i figures del gran Vayreda!
Escola? no encara. La formació d'una es
cola necessita una complexitat enorme d'ele-
ments d'alta cultura, de gran perfecció en la
técnica i altesa i profunditat en la concepció.
I, sobretot, un consclent, pacient i ardent sentit de col'laboració en els esforgos. Peró sí, enca
ra que no ben consclent, una bella unitat d'es-
perit, una clara orientació, un pressentiment cada cop més viu de les normes eternes.
L' arquitectura nostra d' ahir i la d' avui
No he rebut algunes d'aquestes monogra
fies, cosa qui limita el men comentari, peró sí he pogut fullejar amb goig, la referent al notable
arquitecte A. Puig Gairait, la qual ens acon- horta prou de tantes abominacions aclapara-
dores en la nostra arquitectura d'ahir mateix. No sois per les qualitats admirables d'En
Puig Gairait, sinó perqué ens fa pensar en la pléiade tan esperangadora deis nostres joves arquitectes; també en ells han anat penetrant aquelles idees qui ens són tan cares. Cada cop més cuites, més conscients de la história de
llur art, més recercadors d'una tradició própia,
amies de la claretat, de les belles proporclons,
de les nobles estructures. Quina llástima que
vinguin ara, quan la part més important de la Barcelona moderna ja está llastimosament es-
guerrada per a sempre!
Es demanen sancions per ais qui maten o
fereixen un home. Qué no mereixerien la colla de vándais defi de segle passat i comengos del
nostra qui han esguerrat pera sempre gran part
de la nostra ciutat? Quina trista responsabilitat
per ais homes qui cometien la col'lectiva mali-
feta; peró també per ais qui la permetlen, per ais
qui almenys, no en protestaven violentament.
Quina manca, avui encara, de sensibilitatartisti-
ca, de dignitat espiritual en un poblé qui es mira quotidianament amb indiferéncia com li es-
guerren i li enlletgeixen de la manera més pro vinciana els punts més bells de l'amada ciutat. Pensar que ens afanyem per infondre en els nostres filis l'amor intensa, heroica, a la ciutat
nadiua; i que la ciutat nadiua els ofereixi a cada
punt tan grotescos, horribles aspectes. Com venlu d'una gran capital europea, el contrast se
US torna aclaparador; i quan acompanyeu algún
estranger no saben com fer-ho per a distreure'l de qué es fixi en moltes coses. Almenys pro
curen salvar el vostre honor artistic i el de la vostra generació, dient-los com abominen d'a-
quelles coses. Peró aixó no us priva d'aver- gonyir-vos. Jo sé quantes vegades em van fer enrojolar, no hi ha gaires anys, mentre l'acom- panyava per certs carrers i en certs edificis, els comentaris ádhuc molt delicats i discrets que escapaven deis llavis de l'ILIustre professor francés Paul Hazard.
Quan penseu en aquelles generositats d'es- pais, en aquella cura minuciosa de les belles perspectives, en aquell altíssim esperit de col- laboració ciutadana en els arquitectes de certes ciutats estrangeres, i travesseu la nostra ciutat nova, US ve una mena de desesperació.
Heus ací on condueixen les vies Iliures, heus ací les ¡líures personalitats espontánies fent amb tota Ilibertat tot alió qui els passa pel taranná. Uniu a llurs personalitats espontánies, a les abominables orientacions estétiques de llur temps, les exigéncies deis senyors Canons i deis senyors Esteves — la gran disculpa inad missible dels mediocres i els mercantilers; ja teniu tots els elements de la gran abominació. Heus aci plástics exemples aclaparadors; els resultáis d'aquestes prédiques que sois pot jus tificar i acceptar la peresa, la ignoráncia, la barbárie adquirida en segles d'esclavitud. Una Ilibertat, una espontaneítat qui no parteixin d'una intensa cultura, d'una fina intebligéncia ben educada, serán irremeiablement barbárie, primitivisme, infantilisme. Gran part de la nostra arquitectura d'ahir sembla producte d'un somni d'infant; és en el sentit més psicológicament exacte, germana de la infantívola arquitectura deis pastissers. Peró naturalment ja sense aque lla divina grácia que conserven els gestos i els
- 123