Page 6 - civtat5

NOTES DE LLENGUATGE PER LES PLANES DEL PARLAR VELL
La llicjó ben endrecada deis escrits i do cuments del segles d'or de la vella literatura catalana té dos profits entre d'altres d'aplica- ció immediata i oportuníssima en l'estat actual de la prodúcelo literaria a casa nostra. Moltes coses que coincideixen o son
semblants amb el castellá, les quals avui sistemáticament esquiva tota persona que no
vulgui passar per incorrecta en el seu parlar,
s'ensopeguen prou sovint en les produccions i documents de l'antigor, escrits a temps que
el castellá, o no tenia encara conreu literari, 0 no podia haver exercit un influxe desvia dor en el parlar de casa nostra. Son páran les, construccions i fets de Mengua, que arrelen en el Ilaíí; i qui hagi estudiat les altres Mengües, que en deriven, en tota Mur evolució, els hi trobará també. Són romanis- mes, més aviat que castellanismes; i així és un esverament infundat contra del castellá la preocupado de fugir-los a totes passades 1 decantar-se sempre cap alio que més s'en diferencia. Que hagi d'ésser millor el predo- mini definitiu d'una diferenciado sobre una coincidencia, quan totes dues són igualment vives i bones i catalanes, no ho sabríem veure, jutjant només per raons literáries.
D'altra banda rampliació del vocabulari i de la fraseología, primera necessitat de qui vol entrar en catalá pel camp literari, porta massa sovint a calcar el llenguatge solrre el
pensament i dites castellanes, capgirant-les aixo sí, i disfressant-les quant és prou perqué
no ho semblin. I és que ara com ara la cultu ra arriba ordináriament a les intel'ligéndes deis escriptors nostres pensada i expressada en castellá, o en un llenguatge contrafet del castellá. Són pocs els que tenen Meure o fa- cilitats o prou voler per regirar els escrits veils, on trobarien dit i pastat en bon cata- lanesc molt i molt d'aixo que senten fretura de dir, i no sabent-ne l'expressió nostra ho
86—
diuen tirant pel dret, calcant i disfressant o
inventant.
Estudis filologics més pregons ens porten
a regirar sovint el parlar veil, i espigolant de
passada i quasi sense voler sortim amb les mans plenes de paraules i dites, vives encara
ara pero mal mirades, o avinents per cobrir amb bon catalá les noves necessitats d'ex-
pressió. Dones aixo volem en aquests co- mentaris de llenguatge: escampar a profit de
tothom les troballes, que no tothom pot fer
ell mateix. Hi volem també una justificació
a la bestreta de les formes, paraules i dites
que per acreixement de la Mengua estimem de Ilegítima introducció i provarem d'assajar^
encara que no estiguin registrados en les obres reglamentadores avui per molts consi derados com a oficiáis. Peró conservarem
l'ortografia de l'Institut d'E. C., encara que no la tenim per perfecta ni definitiva, fins
que se'n faci una revisió integral. Amb aixo
respectarem l'unitat de llenguatge ara per bona sort aconseguida, fins allá on és raona-
ble, i tal com l'entén la persona eminent que amb les seves obres l'ha feta possible. Tan- car-se en no tolerar la provatura raonada de noves formes i paraules, és una intransigen cia de persones massa simplistes, que s'hi troben bé amb la primera fixació improvitza- da, i no hi venen més enllá en fot de Mengua i literatura.
1. AL SALIR, EN SORTIR
]. Sense donar-ne la raó, hom ha estampat com a norma de bon llenguatge que a l'infi- nitiu espanyol precedit de al: al salir, cayó, correspon en catalá l'infinitiu precedit de en: en sortir, caigué. Si s' interpreta aquesta norma, com si la forma al sortir no fos cata lana, i per aixo cal evitar-la sistemáticament