Page 30 - civtat20

DELEOPARB EL VESPRE DEL DIA DE FESTA
Suau i sense vent és la nit clara.
Sobre eis herís i teulats la lluna es posa
i amb plácida lugor al lluny acusa
els cims de les carenes. Delga amada,
ja callen els camins, i en les finestres algún llumet nocturn encara brilla. Tu dorms i una son delga t'agombola dintre ta cambra quieta i no't tortura
cap ombra de neguit: no saps ni penses les llagues que en el cor m'obrires.
Tu dorms, i en tant contemplatiu saludo
el firmament d'aspecte tan placévol
i veig l'antiga omnipotent natura
que'm féu pel sofriment. Tota esperanga, —ella em digué— fins l'esperanga et negó, i mai, sino és de plor, tos ulls fulgurin. Solemne fou el jorn: ara deis gaudis serenament reposes, i tal volta
récordes somniant a quants plagueres i quants te foren grats. Jo mai espero venir-te al pensament, i sois pregunto
quants anys de vida em resten, i per terra extés, crido i tremolo, jorns horribles
de fresca joventut! Ai, las! ja sentó vibrar, no lluny, les solitáries notes
del cant de l'artesá, que en la foscura
després d'haver fruYt se'n torna a casa; i se m'estreny el cor quan considero com tot en aquest món per sempre vola i a penes deixa rastre. Fugitiva
la festa passa, el jorn vulgar comenga
i tot humá accident el temps s'emporta.
D'aquells pobles antics on son els ecos?