Page 20 - civtat19

ELS NOSTRES CONTES
L'HOME FELIC
Si d'antuvi havia estat batut i malmenat per totes les calamitats, ais setze anys En
Jaume era compietament feiig.
Res no hi ha a! món, a ben segur, més
reiatiu que la felicitat, ni per tant, més adap
table al taranná de cada ü. Per més que la
ambició desmesurada deis homes sol cobejar
sempre noves satisfaccions, hi ha també es-
perits modestos ais quals si els preguntéssiu
qué volen ni ho sabrien bé, o s'acontentarien de ben poca cosa.
En Jaume no era tampoc precisament de
aquests darrers, pero havia viscut sempre en un ambient tan humil, voltat de tantes mise
ries, que qualsevulla de les coses més vul-
gars i indispensables que sol teñir tothom — vianda, salut, afecte familiar — li era
desconeguda.
Fill de no sabia bé qui, s'havia nodrit,
més que no pas de menjar, de clatellades,
les sorolloses clatellades d'un ataconadorque
es feia dir pare en una botiga obscura deis
barris baixos de la ciutat. Companys? Cap
n'havia tingut ni havia mai anat a estudi. La
seva sort fou, encara que el dir-ho no faci
bon efecte, que un dia l'ataconador rondi-
naire, pie de vi fins el cervell, l'aporrinés mateix que un sabatot i li rompés una pila
d'ossos del braq i de la cama. Sempre solen
comen(;ar aixf, les sorts.
I fou la seva sort perqué aquí comenta
ren per ell noves desventares que havien de dur-lo finalment a la felicitat. Ais seus crits,
gairebé resignats, intervingueren uns veins, i el minyó fou portat a Thospital, d'on eixia
ais dos mesos amb els ossos ajuntats altra
vegada, Iliurat a les seves própies forces,
pero amb el més gran tresor que puguin teñir els homes: liibertat.
Va errar molt temps de porta en porta, captant com una almoina el seu treball. Un
98-
tip de taronges que es va fer en el molí ba
gué de pair-lo a la presó, entre els profes sionals quinzenaris.
Diuen que rera un dia dolent en vé un altre de bo, i aixf sol ésser. A la fi troba feina de
aprenent de manobre, i els primers guanys, avesat com estava a viure de miséria, li eren fins i tot sobrers. Pero aixo, qué valia? Qo
que comporta per ell el primer tast de huma na felicitat fou l'amistat sincera i franca d'un
altre dissortat com ell amb el qual féu com-
panyia, fins que un dia desaparegué enduent- se-li els seus estalvis.
Coneixedor ja ais quinzeanj's de l'opres-
sió, deis mals tractes, de la miséria moral, de la fam, de l'injusticia i de l'ingratitud,
abans de teñir concepte perfecte de cap de
aqüestes coses, tragué de tot plegat la con-
seqüéncia que el món era abominable; i un bell mati d'hivern, s'abandoná a l'impuis de
deixar-se anar sota els neumátics impecables d'un cotxe que brunzia més desespera! que no pas ell.
Unes hores més tard, com en una novel-
la de Folch i Torres, es trobava assistit de
totes les atencions que li prodigaven unes
petites mans albissimes. El Hit en joia era més flonjo que totes les flonjors que hagués
pogut abans imaginar.
Ben aviat, en tan excel lents circumstán-
cies, guarí. Durant la convalescéncia observa amb infinita estranyesa que els senyors de la casa es prenien per ell interés, que no el
foragitaven com tothom. Sobretot la nena de les albes mans li feia forca companyia.
Ell, en silenci, se la mirava Hargament. I en ésser el dia temut que el metge el dona d'alta,
de mena com era poc vacil lant, agafant-li les mans més desesperadament que quan s'havia llenqat sota el vehicle, volgué gene- rosament dir-li abans de marxar per a mai