Page 12 - civtat18

passar-se les hores agafats de les mans.
S'apropava la data fatal; i semblava que s'aiiessin a morir. Hi havia quelcom de cruel,
com una mena d'infidelitat imposada per una
for^a ignota, en la vulgar separado que els caldria suportar. Ells, que havien crescut de
costat, sense passar ni un sol dia de la vida sense veure's, i parlar-se, i mirar-se els ulls,
d'enca que es conegueren, petitons! I ara,
teñir de trencar la bella cadena tan ben tre
nada, per un no res! La Nuri i l'Albert
s'aclofaven pels recons de casa i s'estrenyien
com dos náufregs en un recó de barca tem-
pestejada. —M'estimarás sempre? —Sem-
pre! Passi el que passi! —No m'oblidarás mai? —Mail Vingui el que vingui!— Tant
ell com ella, sabien ben bé que no havia de
passar ni de venir res. Pero els aconsolava dir-ho; i per aixo ho deien, vet-ho aquí. Entre paraules i besades van passar els dies i les hores. I arriba el moment de marxar.
L'Albert no volgué que la Nuri anés a la
estado. I abans del comiat, posa en mans
d'ella un ram de roses blanques, com a fer-
manga de la puresa del seu amor d'ahir, de avui i de demá. L'enaniorada, avara de deli-
cadeses, com totes les dones que estimen de
debo, prengué el pom de flors, bon punt l'Albert bagué marxat, i el tanca a morir en la caixeta de fusta on guardava les joles i les cintes, les lletres i els perfums.
Cada nit, abans de ficar-se al Hit, la Nuri
prenia l'arqueta i la posava damuntdels llen- Qols, al costat del coixí. I a vetlla entrada, cada vegada que es despertava, obria la caixa i besava amb els llavis i el cor, amb les mans i l'ánima, els petals escampats,
pero no assecats, de les roses blanques de l'amor d'Albert. Li semblava que mentre
durés la blancor pulcra, l'Albert no s'hauria
mogut del seu costat. Qui sap els trenca- colls que sotgen els passos d'un arnant de vint
anys, terres enllá! Hi ha tantes dones al món, i segurament tan boniques o més que les Nuris de casa! La pobre Nuri es sentia molt poca co
sa; pero el record de l'Albert la felá forta. Ella pregaría i Déu l'escoltaria. Les roses blan ques serien blanques fins que l'estimat tornés.
«2-
Una matinada, al mig del petit aplec deis
petals blancs, hi havia un petal negre. La Nuri cuida embogir. Albert, Albert! Qué vo-
lia dir la taca fosca? L'endemá ja no era un
petal, sino una rosa. Una rosa blanca s'havia tornat negra. La Nuri plora a doll cremant,
amb el cor llaurat d'espines. L'endemá pas- sat no era ja una rosa, sino un ram. Tot el ram era un lligall de roses negres! La Nuri ja no dubtá de la seva dissort. L'Albert li era infidel. 1 plora desesperadament l'amor perdut i la fidelitat trencada. Sofrí fins a
l'enfolliment, crida la mort amb el seny en ees i els dits ganxuts, amb el eos blincat i
les carnes lasses. No era cert, no podia és-
ser-ho! L'Albert no era capar; d'una baixesa
tan gran! La Nuri no es mereixia una pena
tan dura! I, no obstant, era cert: l'Albert
havia estat, feia tres nits. d'una altra dona...
La Nuri no ho sabría mai; pero l'Albert,
sense oblidar-la, l'havia menystinguda. Ella
no ho sabría mai, per ell ni per ningiS;
pero el seu cor de dona ho havia endavinat bé prou... Les roses negres no mentien!
Amb els ulls eixuts i el cervell buidat, la Nuri seguí convivint amb els pares. Ningú no li conegué res. Pero en ésser nit, tanca la porta de la cambra per dintre. I amb la
ceguera deis amants ingenus, que son els millors d'emjá que l'amor mana, s'obrí el
palmell de cada má amb una eina tallant. Les gotes de sang caigueren, com una rosa
tebia, damunt els pétals de les roses ne gres. Per cada gota un cercle candid. La Nuri, solemne com en un ritus antic, deixá escolar la seva sang, fins que tot el ram s emblanquí de nou. I quan les roses negres
s'hagueren convertit, de nou, en roses blan
ques, tombá esvaida als peus del Hit. Aixi van trobar-la els pares. I e! desconhort cla-
mava al cel.
L'Albert fou cridat d'urgencia. Vingué.
Es casaren a correcuita. El viatge de nego- cis va convertir-se en viatge de nuvis I
visqueren molts anys, felicos en la fidelitat. A. ESCLASANS