Page 8 - civtat17

rebutjar. Un home no ha de fer sempre les mateixes coses des que entra a l'ús de raó fins que mor. Ha de modificar-íes, ha de corregir-íes: ha d'evolucionar d'acord amb el seu temps, car no endebades passen eis anys. No pot saber a quaranta anys el mateix que sabia a vint: ha de completar i millorar la seca formado. La modernitat que pren per base íestudl i el perfeccionamení és la única digna de respecte. I aquesta modernitat és, precisament, la que ha dut la nostra clvllitzacló vers una ruta ascendent.
Pero la modernitat que sois aspira ésser entre nosaltres un passatemps, la moder nitat deis incultes, la moda extremada peró imperfecta, la que s'aconsola amb un intent de novetat només, aquesta, amb tots els seus infantllismes l les seves fácils extravagan cies, ha désser esguardada curlosament tan sois. Sempre és bo que hi hagl gent que s'entretingul en aqüestes coses.
Nlngú no podrá negar, pero, que la posició deis ultramodernlstes ingenus és molt més cómoda que la deis altres, els quals han dui una vida de sacrificl i de Iluita — no
recompensada degudament , amb llurs estudis i llurs tasques. Sempre és més fácil aprendre el francés que el grec. Sempre será més córnode entretenir-se amb coses a mig
fer, que no pas amb coses acabades. Mal no costará tant d'esforq fer uns versos dadals- tes com una composició d'hendecasiTlabs, per exemple. Pero, aixi l tot, quan aqueixos
pintors, critics o poetes, albora que fer Cuna cosa saben fer també l'altra, albora que fer tombarelles saben fer salts mortals, els admlrem I els aplaudlm: no per alió, slnó pels
salts mortals precisament. Ara, si només ¿acontenten fent tombarelles, com a máxim ens semblaran graciosos. Llur esportivitat no deixará désser també més fácil que dificlL Entre els temperaments primaris i alguns avantguardistes hi ha molts punts de contacte: la írresponsabilitat i la incultura, la facilitat i la puerilitat, entre altres. Mants espontanis i mants avantguardistes creuen que fer art o literatura és la cosa més plañera daquest món. No cal per a alxó altra preparació que la própia sensibilitat o el propi
instint, segons ells. ¿I la técnica, dones?
A Catalunya aqüestes coses vam saber destrlar-les temps ha; fóra, dones, un
retrocés si ara tornávem a admetre-les. En un pais on fins fa poc tothom es movla amb una completa anarquía, amb una absoluta Irresponsabilitat, convenía més que en altres
llocs, que les coses artistiques i inteilectuals fossln controlades per la Intelligéncia i sotmeses a una disciplina la qual, si bé de vegades pot aparélxer pedantesca ais nostres
ulls, sempre resultará més eficaq, de totes maneres, que no pas tornar ais temps pinto rescos dabans, reproduits de bell nou per una pruij'a dexcentricismes.
Ara més que abans hem désser exigents amb nosaltres i amb els altres. Contra la
espontaneitat, la preparació; contra les paraules, les idees; contra la facilitat, la di- ficultat. La sensibilitat i la forma han désser tothora la nostra obsessló, el nostre negult. De totes les obres aparegudes últimament a Catalunya, ríhl ha una que s'emporia amb preferéncia els nostres respectes. Es una obra nova, peró difícil; ben escrita, peró
albora ben pensada: una obra de la qual els critics oficiáis, o millor dit, els que fan de critics oficiáis, n'han parlat a correcuita. Ens referim, naturalnient, a les Satires, de Guerau de Liost. Obres com aquesta, de tan complexa elaborado, són les que positiva- ment marquen una fita en la psicología dun poblé.
30—