Page 12 - civtat15

158 -
NOCTURN DE NADAL
A Manuel de Montoliu
Germá, germá; no sents, aquesta nit tan bella, com dintre teu ressona la veu d'un cant llunyá
que el temps, amb les anyades que enfonsa i arrastella, en l'esperit deis homes ja mal no apagará?
No sents vibrar la nit de tant com és callada i el món té del misteri com un tremolament?
No veus la faq deis bornes com és transfigurada pel bleix d'eternitat que avui arreu se sent?
Una alegia fonda remou totes les vides
igual que un batre d'ales en el més fons del pit de cada criatura; i són esfereides,
per totes les contrades, les ombres de la nit.
Els horitzons bateguen al lluny de les senderes i cada valí sospira dessota un mar d'estels
i l'aura encantadíssa, que porta les pregueres de Ies arbredes núes, ha emmelosit els cels.
Com un belar d'ovella la dolqa nit tremola... El serení rellisca deis brins d'argent i d'or...
Germá, no sents com ara la vida se'ns escola com si ni coneguessim les fetes de la mort?
La vida se'ns escola sense la eixuta nosa
del sotraqueig que duen a l'ánima els instants;
i al fons de la mirada beatament se'ns posa
—ai las, sois aquesta hora!— la grácia deis infants.
Tots els camins s'encanten d'aquesta pau serena
que en mans de l'alt silenci fluctúa a tot arreu i deixa condormit l'enyor de la carena,
de totes les carenes, on l'infiiiit s'ajeu.
Germá, no sents la vida segura i abrigada pel vel d'una innocencia que flota per la nit?
Aquesta nit que és terme, com una fita alqada,
al mig deis jorns que vénen i deis que ja han finit!
La eternitat dins l'hora desfeta en bocinalla
—com un sospir que engruna l'ensunyament d'un bleix;
que atura un poc la vida on ara tot mal calla,— no et fa sentir renéixer damunt de tu mateix?