Page 12 - civtat11

1714 declara ais Bonbons exclosos in per-
petuum.
Per bé que elsteorics de les noves idees
oposessin la sobirania del poblé a la sobira- nia del rei, en la práctica cap democracia di
recta no substituí les antigües monarquies
absolutes, sino que l'autoritat reial ana tras-
passant-se al parlament. Entre aquest i els
governs constitucionals seguí la Iluita. Mal-
grat la separació de funcions establerta en la carta fonamental, el govern — hereu de la
monarquía — ha volgut reduir el parlament a una assemblea académica; i el parlament,
fort del seu contacte amb el poblé, ha vol
gut no ja fiscalitzar, sino ádhuc substituir el govern. Així, segons el grau de densitat de la consciéncia democrática del país, s'ha
arribat, sota constitucions escrites gairebé
idéntiques, al paternalisme en unes bandes, al parlamentarismo en altres.
Deis vicis del parlamentarismo, dones.
de cap manera en podem fer responsable la
democrácia, sinó al contrari, a l'antidemo-
crácia, a l'heréncia de la vella monarquía,
que és el llevat de les noves i ádhuc de gai rebé totes les repúbliques d'Europa. Tan di
fícil és deseixir-se d'una tradició secular! Per combatre el parlamentarismo seria inútil — i fins contraproduent — d'invocar el
principi d'autoritat, bosquejant per enrobus- tir la forqa del govern. Amb tot aixo només
faríem que accelerar el ritme pendular que
ve de l'Edat mitjana enqá.
El remei contra el parlamentarismo — i
contra el paternalisme — está en la demo crácia. Un govern i un parlament que tinguirí el mateix origen i el mateix control, elegits pel poblé i responsables davantel poblé, son els que més difícilment invadirán llurs res pectivos funcions.
L. NICOLAU D'OLWER
V
Octaví Saltar: Front bombat. temples
apretados. Els ulls, oscilMant en llurs con
ques profundes, com dues espumes vivíssi- mes damunt d'un precipici. La boca esquei-
xada, de granota. Amb una veu metál'lica i
punyidora com una corrúa de sagetes brun- zents.
Immóbil; una traca valenciana en plena
apoteosi de llamps i trons. En acció: un corre-cames zigzaguejant per entre mig de
poetes i d'advocats.
Sempre: sensació arravatadora de tor-
bellí.
VI
Alexandre Plana: Cara-rodó, ülls bla- vissos, una mica encantáis, com de borde-
50—
gás qui dirigeix una creixenqa sobtada i bru tal. Les galtes plenos, Iluint una rosa pál'lida
i goretada.
Alt, més alt encara: gegantí.
Somriu, parla, camina, sense fressa, amb la serena i escrupulosa lentitud d'un Fro-
cónsol romá rediviu. En ningú com en ell «l'estil és rhome>.
VII
Francesc Matheu: Un ñas de jueu surant damunt d'una barba generosa. Rauxes d'ado- lescent sota Pendolada presencia de la vello sa. Tenacitat de bronze. Per aixo sap dur, ben sol, gloriosament venqut, la seva feixu-
ga Creu de la Y grega.
Tomás ROIG i LLOP
MEDALLONS