Page 20 - civtat1

LA VIDA ARTÍSTICA
A Barcelona e! moviment artistic és cada día més extens. A mi, particuiarment, aques
ta extensió no m'interessa. Tothom es pot
imaginar els mals de cap que dona una vida artística com la de Barcelona a aqueils que hem de fer aquesta cosa tan desagradable de ficar-se en la feina deis altres, feina que per anomenar-la d'una manera o altra hem quedat que en diríem Crítica. Quan la críti ca pot enfocar les coses Intel "ligents o sim-
plement interessants ja és una altra cosa; aleshores la feina es fa amb I'entusiasme
que els artistes posen en llurs creacions. Pero imaginen que teniu el deure d' inventa
riar tots els esdeveniments siguin de la qua- litat que siguin; aleshores la crítica és la cosa més poca solta del món. Davant d'aquelles coses que no us diuen res, haver de dir algu na cosa o altra és una veritable tortura. Pero heu de forqar la Intel"ligéncia al contacte de les coses més o menys buides, per veure si les féu dir alguna cosa per petita que sigui, car la «rebentada» per la «rebentada» deu ésser la cosa més repugnant del món.
Pero ací, parlaré solament d' aqueils es
deveniments que interessin la meva sensibi-
litat, que suscitin un comentari viu, encara
que aquest hagi d'ésser una cosa poc agra dable. Les coses poden interessar no sois
directament, sino per reacció i contrareac- ció. Jo, també, com I' amic Esclasans, soc deis que vaig d'un cantó a l'altre amb cer ta facilitat; s' ha de teñir un cap molt ciar o molt dur perqué el pensament no oscil'li sincerament, vaig escriure no fa massa temps.
Per aquest interés pels fets vius, aquests dies parlant del fet importantíssim de la Pri
mera Exposició General d'Art Litúrgic, he
posat damunt la taula de la discussió el cas Gaudí. La meva opinió m'ha valgut repulses
anonimes i fins algún conegut que m' ha ne-
gat la salutació. Els arquitectes no están gaire avesats a la crítica, deia un dia el meu
16-
amic Tarquitecte Florensa; están acostumats a qué tothom els digui eminents i il'lustres i
per aixó — continuo, — generahnent ho fan tan malament.
Jo amb aixó no escric l'elogi deis critics al ' revers d'Erik Salle; ja sé que els critics no
tenen mai raó, pero pel sol fet d'inquietar els artistes exerceixen —segurament sense pen-
sar-ho,— la Caritat Cristiana.
Els arquitectes acostumats a anar a la
seva sense que els entrebanqués ningú, ara, en veure que hi ha qui els vol trafiquejar el
tros, s'han inventat una paraula desxifrable solament pels sacerdots del «Gremi» amb títol pagat: Técnica. Cuideu-vos del vostre art, vós enteneu molt en pintura, la técnica de l'arquitectura no s'ha fet per al vostre magí tan poc disposat per les matematiques; re- cordeu que no váreu poder terminar el bat- xillerat degut ais entrebancs de la Geometría i la Trigonometría. No parleu de l'art de
Gaudí; feu-me la mercé de pensar que l'art de Gaudí és el desenrotllament fins a l'infinit
del paraboloide hiperbólic. Amb el desenrot llament sempre raonat i perfecte de la qual forma, aconsegiieix una pastositat plástica
exquisida.
Sí, és cert, respondria si gosés i no temés
altres protestes, solament havia pressentit
que en l'art de Gaudí hi havia lógica i lírica i era, segurament per aquesta raó, que el
geni d'aquest gran arquitecte m'interessava. Recordeu que havia gosat parlar d'estructu- ració de fantasies. Peró Gaudí, com el més
gran deis renovadors vuitcentistes, prefereix com gairebé tots ells, la corba per damunt
de la recta, i a més una corba complexa su- < mada a un desenrotllament menys elementari
encara. Gaudí sent aquesta preferéncia d'una
manera hiperbólica i és per aixó que jo el
poso entre els «inodernistes», malgrat de saber que entre aquests n'hi ha alguns que tenen un gust estereométric més elementari,
peró, evidentment, fet i fet capriciós. Ja sé