Page 12 - civtat5
P. 12
SONET DE LA IMMORTALITAT
Quan la pomera ja no lleví fruit
i siguí eixorca ia darrera fembra,
i ei camp obiidi ia sao i ia sembra
i es fonguí ei món, com un coet, pei buit;
quan siguí ei soi deis nosíres uiis després i ja ia iluna no ens ombregi eis passos,
i del petó i ia pressió de braqos
deis cossos férvids, ja no en quedi res:
jo encara, amada, he d'esperar-te eniiá. L'esperit teu ai meu redds vindrd,
net de desig, en un siienci d'or.
I sentiré, en ia nuditat suprema, com una md que m'engrapés ei cor i i'espremés en sanguejant verema.
JOAN MÍNGUEZ
AIXÍ VOLDRIA JO LA MORT;
Beiia i suau, neguitosa i tranquil ia, taiment ei somni que envaeix ia son, i ens da i'amor serena que vigila
i ei pensament aiiunya d'aquest món
Que fos ia mort, eterna placidesa, somni de goig, d'amor i d'infinit,
i a dins del cor aquella fiama encesa
que feia bategar nostre esperit.
Veure les coses amb novella vida, sentir que hem abasíat ei nostre anhei,
i reposar en una pau compiida vora ia Hum petita d'un estei!
J. M. ROVIRA ARTIGUES
