Page 23 - civtat4

mic, resta intensament emocional, commosa- ment sentimental. L'aspiració a la Inteliigen- cia apar només d' una manera molt exterior, en mots opacs, en expressions d'un molestos
conceptisme; figureu-vos que el porro és evocat així: «l'estre de vidre blavís tradicio-
nal>, frase típica i reveladora. La natura, sovint, segons bona estética arbitraria, hi apar disfressada, maquillada com les dones
oxigenades d'altre temps. Tota una imatgeria arbitrária vinguda del bar, del taller de pin tura i ádhuc de la farmácia, s'interposa entre la natura i ell. Cal posar exemples: mireu la
senyalar a l'estimadíssim amic algunes exi-
géncies essencials del classicisme.
1 la primera de totes, indiscutida, indiscu
tible, és la de seure en son tron sobirá la sa
grada Intel'ligéncia. L'oblidar massa sovint
aqueix deure, és el pecat mortal d'En Junoy. Un art, una ideología qui avantposin, en
alio humá i natural res, absolutament res a la Interiigéncia i a la Rao, no son clássics... ni son catolics.
Un art subjectiu, arbitran qui jugui amb les coses, qui projecti enfora estats d'ánim,
qui pensi en fer revolucions, o renovacions de soca a reí, qui es doni a la ingénua iliu-
química pictórica que evoca el títol de l'obra;
i aquell mentol amb qué la boira de glaQ sió de la modernitat, no és clássic.
polvoritza la cara d'En Junoy... al carrer
L'artista clássic col'labora a la seva ma
nera, en la obra del fiiosof, del científic; és també un recercador de veritat; un descu
bridor, no ja de conceptes o de liéis naturals com ells, pero d'Idees en la natura espiritual, de Formes qui aspiren a realitzar-les, en la vida natural; idees, formes, no creades per ell, no inventados, no filies de l'emoció i et sentimentalisme, sino reals, existents. 1 de re- lacions tan súbtils com vulgueu, tan belles com puguin ésser, pero veritable?, entre aqüestes idees i aqüestes formes. No emoció sino idea, i per la idea tant d'entusiasme i de lirisme com vulgueu. No vida en Ilibertat, sino vida formada; vida tant intensa com vulgueu pero qui participa de les Idees; fusió de forma i vida; és a dir Formosor.
El veritable clássic en aquesta recerca de formosor, no voldrá que res s'interposi entre ell i l'objecte de la seva recerca; ni tan sois (sino ja com a exemple i estímul) les més belles realitzacions deis grans genis. Per tant el veritable clássic es complaurá molt més en constatar que la Üdissea fa re- mors de caragols marins, que no, com En Ju
noy, en teñir la il'lusió literaria, que un ca-
ragol marí fa rumors d'Odissea. En Junoy no vol desfer la llegenda antiga sobre la filan
tropía deis delfins, no vol, diu, «desestilit- zar-los». Pero els grecs eren ben lluny de voler estilitzar els delfins: els deien filán-
trops perqué els creien filántrops. Si ara la nostra intel'ligéncia ens demostra que els
grecs s'havien equivocat, el deure del mo dern artista clássic consistirá a rompre aque
lla rnentida, a rompre alio que ha esdevingut
estilització. Que n'ha fet de mal l'estilització i en fa encara, a les arts modernes! Només
estilitzen els pobles bárbars o primitius: els
grecs primitius també estilitzaven. Les criatu- res també estilitzen!
Modernitat, modernitat! aquesta origina- -83
Major de de la mar.
Lleida! I el sulfat de coure
en aquest Ilibre una página
Hi ha
reveladora entre totes: «Recanqa de la vinya
i del bar», qui mostra l'anguniosa oscil'lació
de l'ánima d'En Junoy entre dues estétiques
i dues vides: enyora el bar quan es troba a
la vinya; sent recanqa de la vinya quan és al
bar i al cap i a l'últim no frueix del bar ni de
la vinya i es priva de la comprensió, del'ex-
pressió tranques i netes de la vinya i del bar. I els sentimentalismos i les pors i Ies fo-
bies, com aquella de l'Orient (qui revela una atracció irresistible) i aquella altra de la mú
sica, la vera esséncia de la qual sembla es-
capar-li, puix que parla sempre d' ella en termes d' un emocionalisme desesperat. Ma
nera errada de comprendre la música, qui no més es diferencia per graus de menor inten- sitat d'aquella del seu amic Albiñana qui en un concert esdevenia «literalment una fiama verda contorsionada».
1 ara mateix. En Junoy reuneix altre cop els seus amies a l'Ateneu per a anunciar-los
un altre canvi. La seva conferéncia será pu blicada i no em cal insistir-hi punt per punt.
Jo cree que la nova reacció torna a por tar En Junoy massa lluny, per camins perillo- sos d'aventura. El seu elogi del que ell en diu «modernitat» em fa témer un simple re turn, sense coercions ni remordiments a la imatgeria arbitrária i perversa, cosa tanma- teix qui fóra preferible a j'estat d'oscil lació
anguniosa que revelen moites págines del «Gris i el Cadmi».Per altra banda, la «vialliu- re» que pretén obrir a les ardideses deis joves,
m'inquieta ja ho he dit, extraordinariament. No insistiré per ara; pero voldria un cop més, as-