Page 14 - civtat2

ánima, ni cap ésser no son en aquest món
per ells mateixos, ni per a eiis mateixos.
En religió com en art, com en ciencia,
com en filosofia o en crítica, no n'hi ha d'idees
personals. Quan algú em diu sincerament o voient jugar a paradoxes, que no li agrada
el Dant o Shakespeare, o Bach o Plato, i vol
justificar-se amb motius d'opinió, de gust o de temperament, li responc sempre: «pitjor
per a vos qui no arribeu encara a poder albi- rar aqüestes valors absolutes, indiscutibles;
qui no sabeu comprendre-les i viure-les intensamen' dintre de vós>.
Aleshores em deia un, tots haurem defer i repetir sempre les mateixes coses; ens pas-
sarem de má en má, com a monedes conven-
cionals, les mateixes opinions? I cá! L' or- dre de les coses, l'ordre de les idees, l'ordre de les més altes valors artístiques i literáries son inexhauribles. Podem teñir una idea d'ells general i adequada; el que d'ells podem extreure, el que en ells podem observar i estudiar, mai no té fí. Sempre, sobre Déu, sobre el món, sobre les obres immortals, po- drem dir coses noves; pero veritables, ob jectives, que farem veure objectivament ais altres homes. El goig de la ciencia, el goig
d'inventar, que no vol dir crear, sinó desco-
brir, és el goig més alt de l'esperit, l'honor més gran de l'home d'art i de poesía i no
sois de l'home de pensament.
No hi ha crítica subjectiva. L'individua-
lisme, el subjectivisme, no són un pecat úni-
cament; un pecat d'orgull, de manca d'amor; són, sobretot, una niciesa. La saviesa com
més alta és, menys individualista.
Mireu aquests principis com serveixen a
la personalítat, a I'originalitat d'en Capdevila.
A cada página sorpren amb observacions
d'una finor d'una penetració raríssimes en
tre nosaltres. Hi ha treballs en aquest Ilibre
que es poden posar al costat de les obres
mestres de la crítica europea i, entre tots, el
dedicat a Costa i Llobera, d'on la espiritual
figura alta, forta i senyorívola del més pur deis nostres poetes, s'aixeca amb un relleu
d'estátua antiga.
Preferéncies? qui ho dubta; preferéncies
de gust i de pensament, és ciar. Pero com
preferir el millor podrá atribuir-se a tempera ment i subjectivisme? Evidentment, en
30
Capdevila cerca el millor de cada poeta, el més harmoniós, el més pur, el més alat. Ob- serveu una germanor de finesa i d'harmonia entre els versos per ell citats deis diferents poetes. Es més, una germanor entre aquests versos i la prosa del critic, alada i harmonio- sa. Compreneu que si en Capdevila fes ver sos ells serien, tot i ben originals, germans de tots aquells que ell tria. Subjectivisme? No. Clarividencia i obediencia a un principi; mi- reu-lo: «Allá on hi ha harmonía, allá, deia Plató, ha d'haver-hi veritat. Si voleu saber la veritat íntima de l'esperit i de la vida del poeta, la trobem benauradament quan cer- quem el major equilibri i l'harmonia més pura dins de la seva obra». Aquests mots a pro-
posit de Mossén Costa, és poden aplicar a tota la investigació crítica d'en Capdevila. El priva la seva preferencia pel millor, de veure les altres qualitats deis autors que estudia i llurs detectes? Al contrari; l'ajuda a veure'ls amb més justesa i més vigoria;
llegiu sinó l'estudi sobre Verdaguer. La seva religiositat, les seves normes, la seva ánima de gentilhome, peró, donen al blasme
d'en Capdevila una gran mesura i una gran
elegáncia. La seva actitud serena, senyorial,
harmoniosa, fortament i finament meditativa,
passant a través deis homes i de les obres, té alguna cosa, molta cosa de dantesca.
Efectivament, si malgrat de la seva discipli na tomista, Plató ha deixat en Capdevila ric llevat ideologic, el Dant li ha comunicat el millor de l'actitud espiritual que en el nostre
amic admirem.
En els nostres dies de barroeria i de bru-
talitat senyaiem aquest Ilibre, gentil en la més pura accepció de la paraula; expressem la nostra admiració per aquest esperit de finor i d'elegáncia; per aquest home, un deis
pocs homes de bona company la que tenim. I prou, (¡massai), per avui amiga. Altres
Ilibres esperen; alguns cars poetes; les darre- res publicacions de la Bernat Metge. De tot
parlarem, si a Déu plau. L'actualitat no ens empeny. I ádhuc, de tant en tant, pensó par- lar-vos d' alguns Ilibres publicats aquests
anys darrers, i qui no han tingut la ressonán- cia ni els comentaris que es mereixien.
20 Febrer 1926.
J. PARRAN I MAYORAL