Page 7 - civtat16

i
CIVTAT IDEARI D'ART I CULTURA
Any hi Manresa, 1928 N." 16
ots haureu oist com sovintegen en les revistes literáries estrangeres, els comentaris ^ a llibres Catalans. Algunes de les miliars i més justes critiques sobre aquests, han aparegut en aquelles revistes, precisament. Aixó és una joia per ais devots de les nos-
tres lletres i és, a la vegada, una Iliqó per ais que exerceixen entre nosaltres de comen- taristes bibliográfics.
No sempre, pero, els autors i llibres Catalans que hom comenta a les revistes es
trangeres salen ésser els més representatius ni els miliars. Maltes vegades veieu en aquelles revistes nomenar grans poetes o grans novel'listes a autors que tots considerem perfectament mediocres o que tot just es traben en llurs inicis. Aixó val dir, dones, que entre els escriptors Catalans n'hi ha de molt amatents a fer que jora de Catalunya hom parli de llurs obres. Esmentaríem dos o tres noms els quals per poca cosa que publiquin o escriguin traben tot seguit un ressó internacional digne de constatarse, per altra part, amb irania.
En canvi, alguns deis nostres autors més ii lustres no són esmentats gairebé mai damunt les planes daquelles revistes. Una de dues: o hi ha qui monopolitza la propa
ganda del Ilibre catalá a l'estranger, o bé qui s'entreté a explotar la simpatía que uns es criptors forasters senten per les nostres coses (simpatía ben falaguera, per cert) amb mires exclusivament personals.
Sols així podem explicar-nos el contrast que de vegades ofereixen aquells comen- taris en parlar deis llibres Catalans i deis nostres autors, amb epítets evidentrnent injus tos. Només així podem admetre, també, que hagin pogut editar-se a Franqa i a Italia traduccions de llibres Catalans mediocres, les quals en res no han d'afavorir les nostres lletres ni menys la gloria de llurs autors, ans hauran servit per posar-los en evidencia davant el món literari. Car els intei lectuals estrangers que no sápiguen de qué va, pen saran: si aixó és el millor i més represeniatiu d'aquell país, ¿com deu ésser la resta?
Trobem molt encertat que a una revista de París o de Roma s'anomeni gran es-
criptor nostre un J. Ruyra, un Josep Carner, un López-Picó, un Caries Riba o un Guerau de Liost; pero ens sembla lamentable i abusiu que al costal d'aquests noms, que avui ja
ningú no discuteix, n'hi hagi d'altres, aspirants més o menys legítirns a la irnmortalitat,
que també vulguin equiparar-s'hi. El contrast és massa evident. Tanmataix, cal a alguns un xic més d'espera!