Page 19 - civtat16

naveu d'una permanent represa en l'evolució universal de la Cultura. I aixi ha de do- nar-se el fet satisfactori que, a 1' hora que oberta a les infinites perspectives de I'esde- venidor, ens ubriagui amb revocació de les dolces bores que els nostres avantpassats
ban gaudit quan, pensant en els destins hu
mans, els ban meditat en la pau de la mun-
tanya o en la beatitud del mar.
Manolo Hugué dent i cantant per tant
que ha sobrepassat el romanticisme i ha fosa la personalitat en el gresol advers, en
posar-se seriament a esculpir s'ba trobat, que en respondre a la veu del seu carácter.
quedava relligat a I'ennoblidora tradició oc cidental bomenatjant-la amb una assaonada
branca catalana.
De com ha reeixit, no cal sino compro-
var-bo en I'objectiva contemplació de les seves obres,
i perqué en aqüestes bores massa des- concertants de la post-guerra, ens regala, en got etrusc, amb el brou deis immortals, sia lloat el nom de Manolo Hugué, i aixeca- da ais quatre vents de la celebritat, la seva
escultura.
L'ENCÍS D'UNA LLÁGRIMA
De primer, vacil la,
després, s'abalanga i roda tranquila
al clotet del parpre.
Flor de sensitiva
pura, triomfanta. Pinyonet de vidre
trem, llambrega, canta.
Gemma gloriosa; un foc invisible l'bi puja de rosa reflexes finíssims.
Excés d'alegria.
Si en el veire ignifer del cor no bi cabla, ara, en l'ull magnffic
del nin, és la vida, rica jola esclava,
gra de rou qui xiscla sobre una flor blava.
Pere VERDAGUER, PVRE.
JOSEP MARIA DE SUCRE
-9