Page 16 - civtat13

críssim en l'acabat, han oblidat el fonamen-
tai per a poder-se considerar deixebies deis
classics. Hi ha un concepte del dibuix que
és el mateix En Rafael i Picasso — encara
que aixo pugui semblar impossible ais ig- nars. — Ni Soldevila, ni Callicó posseeixen
aquest concepte; el primer absorvit per un decorativisme no massa pur o bé com Callicó
per l'engany d'un acabat sense un concepte de vertebració — d' encaix; d' estructura —
s'allunyen deis grans cicles de maturitat ar tística, perqué volen suplir el íonamental de concepció plástica — de la proporció, del
saber veure en l'espai — per un engany epi dermic o de simple manualitat.
Soldevila a la fi atany la manualitat deis seus esmalts amb preocupació d'artífex —
potser fa abús deis esmalts transparents—; pero el seu art no pretén la categoría d'un retrat d'Ingres, sino més bé la categoría,
menys geiárquica, de l'obra aconduTda per un bou obrer. Si bé al marge de la seva ex-
posició, algún estimat company ha retret noms immortals ho ha fet deixant-se cor-
prendre per les purés apariéncies. Callicó, més instintivament dotat, camina si no s'arma
d'un estríete concepte del dibuix, vers el pompierisme més traqat; més imitatiu del que no pot imitar-se, sense coneixements fonamentats de dibuix, considerat aquest com a cosa numeral i orgánica i no com un
tocadillo.
Hom parla deis classics amb desconside-
ració i incomprensió evident. Ais classics no s'hi pot anar sense uns coneixements directes de les formes de la natura, estudiades amb un esperit plástic. Bis clássics, com els pri- mitius, alliqonen sempre que es posseeixi aquest concepte plástic, sinó d'ells se'n copqa solament la crosta manual — cosa important
sempre que serveixi una idea de composi- ció i de vertebració universal de les formes
dintre el marc.
Aquest art del tocadillo sí que és l'art de la mandra; en resum no és altra cosa que
una habilitat adquirida a copia de práctica rutin ária.
En el cas Callicó no es discuteix — i si es discuteix és amb evident ignoráncia — la seva filiació realista. Callicó no és dolent
lio -
perqué tingué apariéncies realistes, conr Dufy no és bo perqué tingué apariéncies
poétiques: Callicó no és bo perqué está mancat d'un instint prou fort de la forma que
supleixi el concepte — l'instint de Nonell, de Velázquez, de Manet o de Renoir — o
perqué no posseeix un concepte prou fort d'aquesta que ajudi l'instint —el concepte de Rafael, de Poussin, de David o d'Ingres.
***
Hi ha qui té cura d'anomenar el clássic com un catedrátic d'Institut. En canvi qui coneix els clássics i els estima entranyable- ment aima les obres que es produeixen en el seu temps perqué poden esdevenir clássi-
ques amb els anys i fins aquelles que qui sap si ho esdevindran mai, pero que són trossos
aguts del moment que vivim, que és el millor
pels que saben sentir el present, com una heréncia del passsat i com una forqa del futur.
Per aquests el cicle de les arts no está dos, sinó que es pie de possibilitats.
La poesía tot just ha comenqat — can- tava Maragall aquest vers que d'Ors denun
cia va com anárquic. L'art tot just ha co-
mengat, els signes gráfics del passat poden ésser canviats i de les velles formes sois en
restaran les categories, amb les quals es
crearan les meravelles noves. No tothom és
apte per a aquesta feina genial—ens ho aca ba de recordar Christian Zervos en Cahlers
d'Art—; pero hi ha qui dicta les noves liéis i aqüestes esdevindran un dia patrimoni comú. Pel camí de meravelles hi han deixat els
seus traaos els homes d'aguda sensibilitat. Suara són els poetes qui escriuen en signes
plástics: Max Jacob, Jean Cocteau i darre- rament 1' andalús Frederic Garda Lorca.
Aquest darrer sense literaturismes dóna com Cocteau aguts epígrames poéticament plás
tics. Lorca, exhibía els seus dibuixos a can Dalmau albora que donava la seva admira ble producció teatral Mariana Pineda, a Barcelona. Dalí, muntá el decorat de l'obra. Per cert que Serge de Diaghileilew ha enco- manat al pintor empordanés 1'escenografía del nou ballet Carmen.
Rafel BENET