Page 19 - civtat12

t
i sentó ia blaiiícia que sanglota de I'or marcit i torturat del bol!
i ia trena de l'aígua escabeliada
perqué saltes a corda amb el seu dolí...
pero ta earn deu ésser llatzerada
per les punxes terroses del restoll.
Vent de neguits, jo no t'entenc, qué hi fa,
cada pas teu algún turment esbulla i el nostre pensament seguint-te va
ingrávid que és i dócil com la fulla.
Després, quan s'afebleixin tes pruiges, tot servará un punyent record de tu,
veurem vinclades de dolor les tiges i esgarrifosament el cel desnú. Gemegaran encara moltes coses que tu haurás vioiat i possei't
i enyorarem el cor de tantes roses
que el teu bél'lic besar heurá marcit! I tu, perdut dins ton mateix atzar,
captarás, bruelant un poc, la calma de la conca blavissa de la mar
o la buidor feixuga de la balma.
Xavier BENQUEREL
-81