Page 14 - civtat10

L'altra amiga cus, i la torna santa el ressol blavís que li ve del drap.
Sobreneden cap^anes en vaga com espatlles vlades de sang.
Técnica. — Guerau de Liost és un mes- tre del llenguatge i els adjectius que empra són sobris i ádhuc quan els repeteix es com
pleten enlloc de repetir-se o d'apuntalar-se mútuament. Els seus ritmes són treballats i
les rimes difíciis: no abunden pas en els seus versos les rimes fetes a base de desinéncies verbals o d'adjectius amb adjectius. La rima
d'aquest poeta, pot considerar-se com un model del bell dir: serva, sovint, sonoritats
metál'liques. La métrica de Querau de Liost és feta amb el mínimum de trampa possible.
Fóra difícil de trobar-li una fallida: només hem vist que empra va salvia com disíl'lab en un vers que, per aquesta causa, se li rebebía: Em plau d'un brot del salvia, litúr-
gic, el perfum. En totes les conquestes fetes a la nostra prosodia per Pompeu Fabra i
Emili Guanyabens, cal no cedir ni un punt. En els versos de métrica menor, els adjectius són cenyits i severs, i en els altres esdeve- nen col'lofons naturals, nofreds pleonasmes. Pero allí on Guerau de Liost és verament formidable, repetim, és en la rima. En una estrofa, pero, fa consonar rost amb Liost.
Elsomni, per Tomás Garcés. (Edicions
d'Art, 1927, Barcelona).
És el tercer Ilibre de versos d'En Garcés.
Aquest Ilibre aplega només 18 poemes. Tot fa creure, dones, que la tria ha estat feta
amb la major escropulositat. Un Ilibre de trenta o quaranta poesies, es fa mereixedor a una certa indulgéncia que no pot pas ins
pirar un recull de divuitcomposicions. Apres- sem-nos a dir que entre les divuit poesies
incloses en El Somni no n'hi ha cap d'an-
tológica. Gairebé totes són de factura fácil i a mitja veu. Tomás Garcés, ni per la inspi- ració ni per la sensibilitat se'ns mostra en cara, a través d El Somni, un poeta prou definit.
Tampoc, a jutjar per la factura deis seus
poemes, ens apar que la seva expressió poé tica estigui ben bé d'acord amb la poesía
d'ara. Horn diria que Fautor dEl Somni co- neix poc la poesía europea de 1914 engá.
i la lluna, clement i manyaga amb el drap els eixuga la sang.
(pág. 53)
(pág. 55)
(id. ibid.) (id. ibid.)
(id. ibid.)
(pág. 57)
(pág. 59) (id. ibid.)
(id. ibid.)
(pág. 66) (pág. 69)
(pág. 71)
(pág. 79)
Pollancreda, boscá peristil.
Un pollancre de fluixa dormida capcineja i els altres remou.
L'un és un opol vivent com una espatlla d'auriga
petit núvol, polsina d'estel,
llepolia d'angelic esbart
o petjada d'isard matinal
que el zodiac travessa d'un salt.
i el cel, inhuma, ciclopi, esdevé com un perol balder.
Fará de má de morter el mánec d'un telescopi.
i el galápat diu: — Que faig?
Sutja de cel cau a parracs. Cada parrac, una ratapinyada
S acosta 1 hora del comiat.
El cel morat no plora?
on cada llosa,
cóncava del refrec de tant passar-hi
serva la sacra pols de Catalunya
(pág. 84) Peus i cames s'estintolen com arrels en descobert
(pág. 85)
Assenyalaríem entre les poesies més iro- nicament iíriques del Ilibre: Mangra hiimil,
Falziots, Obaga de Castanyers, Futur at leta, Revetlla, Esquítxoteíg, Pollancreda, De día, Oda principesca i de nit. Entre les altres són admirables: Sonet cracífer, Natu ra morta, Orba, Contrallum, Comiat i el Crist forestal. És un Ilibre que, com els de
Josep Carner, López-Picó, Caries Riba i Clementina Arderiu (la dolcíssima), resisteix
repetides lectures, i a cada nova lectura us fa descobrir insospitades meravelles.
28-