Page 66 - civtat8

Barcelona es discuteix si la literatura ha d'ésser del districte V o del barrí de Sant Gervasi. Si Joyce fos catalá ja l'haurien qua- lificat com un escriptor del districte V i hau- ria hagut d'emigrar. De totes maneres potser no s'hi perdria res de portar el barcelonisme literari una mica més enllá d'on Than deixat
En Vilanova i En Carner.
Aquesta «Gent de Dublin» de james Joyce és una desfilada de figures humanes plenes de pintoresc i de contrast. És tota la barreja de detectes i de Ies virtuts d'aquella raqa forta i varia. Sempre, pero, queda un
fons característic, sempre queda el celta vi-
vaq, xerraire, impulsiu, amb aquella empenta única i llegendária. És interessant de llegir
com viuen els homes, simplement els homes, en aquella illa de sants, d'herois i de poetes. És interessant, sobretot, per coinprendre la historia, que no la fan pas ünicament els que es mouen en el marc de l'escena, sino també els que es queden entre bastidors.
Migdia
Si guaitéssiu Saranella, de la mar estant, talment us creuríeu que un plugim d'or cau damunt les teulades de les cases. Tant de sol s'hi espargeix en aquesta hora mansa
del migdia.
I si encara us allunyéssiu més, llavors,
oh fantasia del mirar!, pensaríeu que el poblé és un glop de Hum d'un vermeil pál lid, dos en l'estoig del verd de les pinedes i el biau de la mar adormissada.
Fins a vosaltres arriba el so d'unes cam-
panes que deuen voltar pausadament. El lle- beig rissa les aigües d'una manera molt subtil. Per aixo us plauria d'abaltir-vos una mica, ara que fa aquesta solellada, i es veuen tantes colors, i el bot es gronxa a petits pics, el mateix que si el mogués un infant. Pero el temps ha ressolat depressa i la platja esto- nes ha que us espera... Hi arribeu amb una
dolqa recanqa, gairebé sense impuls, com si
204 -
tota la Hum del paisatge diluint-se voluptuo- sament en la vostra sang, us hagués Hevat údhuc I'esma de bogar...
Capvespre
Ara la mar s'ha extremit sota la caricia
mágica d'un airet molt fi. Ratlla I'horitzb la clapa minúscula d'un vaixel i, per totes ban- des, s'escampa un davassall de colors ténues i fortes en iDella mescolanqa. Quan el sol salta la carena, entra per tot arreu com un
gran silenci. Les coses es queden quietes, en un beatíssim embadaliment. Els pins dei-
xen de cantussejar, i la mar, embriagada de
bIau, s'aplana i s'adorm, per fi, a febles be sados, ran de platja.
El cel va brodant-se d'esteis a poc a poc, i de mar endins, n'arriba el cant seré, ciar i
ondulant, d'un veil pescador. La nit és entrada.
Tomás ROIG i LLOP
MOMENTS
Desembre, 1926.
I. ARMENGOU