Page 16 - civtat5

Quedáremambsortiralesvuitde!matíi ésser de tornada a Barcelona el mateix dia
per a dinar a casa, encara que fos a les tres de la tarda. Fou inútil irisistir-hi: En Gaudí aniria de l'estació de Manresa a la Seu i d'allí novament a l'estació, sense prendre res ni veure res més.
A quarts de vuit del dia senyaiat érem
a l'estació del Nord de Barcelona els tres ar-
quitectes susdits i el qui escriu aqüestes rat- lles. En aquella hora ningú no tenia ganes d'esmorzar formalment. Pero, en arribara les deu a la nostra ciutat, entre Taire fresquet del camí i la perspectiva de dinar a les tres de la tarda, se'ns desvetllá una gana inven cible i decidírem d'anar al restaurant de l'es tació. En Gaudí s'indigná: no hi hagué ma nera de fer-li entrar. De bon matí ja s'havia
menjat unes quantes atmetlles o qualque fute sa per Tistil.
Com un iTluminat sortí decidit de Tanda-
na, respectuosament acompariyat per alguns amies que havien vingut a rebre'ns; i es diri
gí riu avail cap al Pont Veil, que des del tren li havia cridat Tatenció. Una volta hagué
examinat co que queda de Tobra primitiva a la part baixa de les piles, digué amb fer- mesa, sense por d'equivocar-se: és del temps dejustiniá, segle V (fig. 1).
En remuntar el riu fins ésser de non a
l'estació, on es reuní amb els companys que ja s'havien reconciliat amb el mens sana in corpore sano, s'informa de si es coneixien
restos antics ais volts de la Seu, de si s'ha vien practicat excavacions; i de tot de coses,
que aigú podia creure extranyes a T objecte de la visita, pero que ell les trobava molt del
cas per tal de furgar en les velles intencions constructives.
I, cap a la Seu. Els canonges i beneficiats sortien, aleshores, del cor i vingueren a sa ludar-nos amb Thábit de tirat cardenalici pri- vatiu de la histórica confederació catalano-
aragonesa. 96—
Aqueixa ostentació no impressioná gens ni mica En Gaudí, qui tenia com una déria
persecutiva ais cabildes. En diferents oca- sions li havia sentit dir que el de la catedral
de Barcelona era acéfal. Si no s'hagués tro- bat amb el conegut aforisme castellá buenos
canónigos y mal cabildo, ell Thauria inven- tat en catalá.
Tot era degut ais grans coneixements i
respecte que tenia a la liturgia, que sovint creia malparada en les solemnitats religioses.
Els matins dels diumenges i dies festius, el
véieu abstret al bell mig de la catedral bar-
celonina seguint, amb el Ilibre a la ma, els
més petits details dels divináis oficis. S'in-
dignava cada cop que notava faltes greus o manca de respecte.
Per aixo, en trobar-se a Tesglésia manre- sana rodejat de bona part del cabilde, el so- meté a un rigurós interrogator!. On són el
baptisteri i la capella del Sagrament? On encenen el foc nou i beneeixen Taigua pel
dissabte sant? Perqué ho fan així i no ho fan de Taltra manera?
En certs moments cabla la temenca d'una
situació violent i ádhuc d'un final apocalíp-
tic. Sortosament, En Gaudí tenia un prestigi
que allunyava qualsevol conflicte. Tothom sabia que dintre d'aquell eos, a voltes sacse-
jat per la braó que li encenia la mirada, bategava un cor d'ángel, guiat per la intenció més pura. Sovint, recordava d'aprop els
grans genis torturats, a la faigó de Miquel Angel o el Greco.
Tanmateix, no li plagueren algunes dis
ciplines litúrgiques de la Seu manresana. S' havia perdut el sentit de les coses. De se
gur que els antics no ho feien pas així. Vin- guin els comunitaris més veils, exclama, per tal de sotmetre'ls a un esforc de memoria i recordar els seus temps d'infantesa. Pero, els veils eren allí presents: (jO que més aviat hi faltava era la joventut
Anárem cap a Tarxiu parroquial. Els per-