Page 33 - civtat16

i evidentment deshonesta. Els escriptors
Catalans, joves i veils, haurien d' estar, al nostre entendre, alliberats dels prejudicis i de les coaccions casolanes. Es pot demanar
menys? Davant la feina feta, els critics faran després, inexorablement, Ilur paper.
**♦
Una salutacio i ensems una estirada d'o- relles al singularisssim Esclasans per la seva cáustica troballa. — «En la taula de I'art, el critic és el parásit>. No és exacte, és ciar, com tampoc és justa la creenga d'aquells qui opinen que, generalment, els critics son critics perqué els manca talent natural per crear alguna cosa. No volem saber si és ve- ritat.
La critica literaria ha d'ésser exercida d' una manera absolutament professional. Exactament com en música i en pintura, arts en les quals hi laboren excel "lents opinadors
que mai no han sentit la necessitat d' empu- nyar un instrument o prendre uns pinzells. Un critic no deu sentir la pruija poética o novel'listica. Ha d'ésser un gran afeccionat a la lectura qui hagi mirat sempre amb des
confianza, r emoció o el plaer que li ocasio- nés una determinada obra. Aquest és el
primer simptoma de bones aptituds. Si a un potent esperit d'investigació pot ajuntar-hi el bagatge precios d'una solida cultura, és indubtable que ell és l'home. En conseqüén-
cia, de cap manera pot ésser un home de pocs anys. Hem convingut que un escriptor per parlar del món ha de conéixer el món; bé deu tenir-lo de conéixer, aquell qui ha de
decidir si la imatge s'assembla al model.
No podem, dones, atorgar un crédit ex- cessiu a certs jovenissims barcelonins els quals tot i teñir sobrades i reconegudes condicions per a conrear la litei atura en llurs diversos aspectes, s'han encastellat, pontificis, en uns seients oficiáis, i fan una
tasca indeguda. Diriem, altrament, que és un cas d'honestedat. En la croada comú, qui
tingui bones mans ha de treballar i no pas mirar-s'ho, per més que es disfreci de comen tarista. Si pugem o no la paret dreta, serán
prou amables, d'avisar-nos-ho, aquells qui ja no tenen l'agilitat ni l'ardidesa per trescar per les bastides i plantar cara al vertigen i a les incleméncies poc pietoses del sol, del vent i de la pluja. Un atzar ens posa al cap de ¡'estilográfica, una justa declaració de Shaw: «Qui pot, fa, i qui no pot, ensenya.> Cadascú ha d' acceptar i fornir amb amor la part de feina que li pertoca. No seria licit envanir-nos, per un cantó, de formar en uns
rengles apostolics si, per l'altre, li escamote- géssim la voluntat Iliurada, cercant amb una avidesa més o menys hipócrita l'engrescado- ra posició horizontal. Mentre no ens don-
guem de baixa ens és defés d'entrellucar-la, tan sois. Ni trencant-me el cap, puc compren-
dre un Chesterton qui es diu catolic i es
guanya la vida fent paradoxes i tamborelles a l'entorn de les seves creences.
No oblidem el nostre lirisme. Si l'afany d'una perfecció intellectual té més forqa
que els nostres deures de ciutadania, no fem jocs de mans. Si ens tempta d'adquirir un títol de saviesa, a canvi d'una regressió es
piritual, demanem tot seguit la descomposi- ció química d'aquesta aleació politico-intel
lectual. Els que, avui com avui, no tenim
vocació de savi ens refugiarem, iliusos
encara, en la flameta mig sumorta d'una
esperanza providencial tanmateix. Catalunya és un pais on ¡'artista i el profá —cadascú a
la seva manera— és torna clássic aviat,
desgraciadament massa aviat. Hom reconeix, en teoria, que els altres tots son dolents. I acordat aixo, reconcentra el seu interés máxim en aprendre de caminar posant els
peus ben plans.
ViCENTS PRAT
—21