Carles Sindreu i Pons (1900 ·1974)

La píndola

 

«Proposar la col·laboració de les Caixes d'Estalvi esmentades com a ANTÍDOT contra les festes lamentables gairebé fúnebres apel·lades FESTES DE LA VELLESA que entristeixen VELLS I JOVES amb les seves al·lusions al més enllà. Proposar un SLOGAN ALLIBERADOR que enterri definitivament els ossos vells excessivament passejats per carrers i places de les viles, pobles i ciutats. Aquest hauria d'ésser: PER UNS VELLS JOVES, Si un dia s'han de morir...QUE ES MORIN DE VELLS I DE RIURE, que ben mirat MORIR-SE DE RIURE ES UNA GLORIOSA MANERA DE MORIR sense INÚTILS ESCARAFALLS»

 

Irònica proposta per promocionar les Caixes d'Estalvis escrita per Carles Sindreu l'any 1973 en un dinar dels que havien de fundar el Congrés de l'Humor a Granollers

 

Carles Sindreu i Pons va néixer a Barcelona, el dia 6 de novembre de l'any 1900 i fou el gran dels tres fills que tingué Joaquim Sindreu i Estruch, un comerciant de cotó.

 

Estudià als Maristes del carrer de Llúria i, després, comerç i idiomes als Escolapis, ja que a ulls del seu pare havia havia de ser l'hereu del negoci familiar. Durant la seva infantesa i la seva joventut passà llargues etapes i les vacances d'estiu a l'Ametlla del Vallès a la que va estar vinculat tota la seva vida.

 

De ben jove, als 11 anys, descobrí la seva prematura vocació literària i amb només 16 anys publicà la seva primera novel·la curta En Jordi i la Nuri a "El Patufet".

 

Amb l'empenta del seu oncle avi, l'escriptor, poeta, prosista i novel·lista Joan Pons i Massaveu, aconseguí orientar el seu futur vinculat a l'escriptura. Els seus primers passos els feu en el periodisme esportiu, amb el pseudònim Fivaller, publicant articles a la secció de tennis de "L'Esport Català", algunes cròniques

esportives i, fins i tot, mots encreuats, però, sobretot, una sèrie de vint-i-vuit cal·ligrames dedicats a les figures del tennis del moment, i a als futbolistes Platko i Samitier.

 

A partir d'aquí es convertí en un periodista reconegut i el seu estil és molt valorat i a més de publicar amb el pseudònim Fivaller a "L'Esport Català", feu us dels pseudònims Donald Duck, a "El Once" i al "Xut", i el de Tito Letta, a "Papitu". Publicà també a "La Rambla", "La Nau dels Esports", a "La Publicitat", a "Mirador", a "D'Aci d'Allà" i a "El Be Negre", entre altres.

 

Després de la Guerra Civil, continuà la seva tasca periodística a "La Vanguardia" i a "El Noticiero Universal" on utilitzà els pseudònims Cunning i Flag, respectivament.

 

Ja molt reconegut com a periodista, feu el pas a la literatura l'any 1928 amb la publicació del llibre Radiacions i Poemes que es un recull de l'obra escrita entre 1920 i 1928, amb pròleg de Rossend Llates, coberta i il·lustracions de Ramon de Capmany i ornamentació d'Enric C. Ricart i que és molt ben rebut per la crítica.

 

L'any 1930, per la seva vinculació amb l'Ametlla del Vallès, publicà la col·laboració Radiacions de festa major en el programa de la festa major de la població. Cinc anys més tard repetí l'experiència amb L'orgia de la festa major.

 

L'any 1931, publicà La klàxon i el camí. Diari d'un humorista, amb pròleg de Josep Ma de Sagarra, un llibre en prosa que inclou una semblança humorística de Ramón Gómez de la Serna.

 

El novembre de 1932 va ser un dels impulsors i fundadors d'ADLAN (Amics de l'Art Nou), amb Joan Prats, J. Gomis, Josep Lluís Sert, Sebastià Gasch, J.V. Foix, Lluís Montanyà, entre altres. Aquell mateix any presentà Onze epigrames. Vallès als Jocs Florals de Barcelona.

 

L'any 1933 aparegué Darrera el vidre un recull de poemes influenciats pel surrealisme, prologats per Carles Riba, amb un epíleg de J.V. Foix i il·lustracions de Joan Miró, amb el que quedà finalista del premi Folguera d'aquell mateix any.

 

Aquella dècada dels anys 30 feu una col·lecció de retrats infantils de grans homes i el seu arxiu "1900".

 

El març de 1933, amb la col·laboració de Sebastià Gasch i Josep M. Junoy impulsaren des de l'ADLAN, la fundació del grup “Amics del Circ” des d'on, l'any 1934, convidaren els Ballets Russos de Montecarlo de Diaghilev i presentaren l'espectacle Jeux d'enfants, amb figurins i escenografia de Joan Miró inspirats en Gertrudis i KRTU de J. V. Foix.

 

Aquell 1933 "Mirador" li encarregà les activitats del Conferència Club, on conegué a André Maurois, René Benjamin i altres.

 

En esclatar la Guerra Civil s'instal·là amb la família decideix a la casa de l'Ametlla del Vallès fugint de Barcelona i on s'hi quedaren els tres anys que durà el conflicte. Just en acabar la guerra, el seu pare fou assassinat al Clot de Montmany, fet que l'hi afectà, sentint-se orfe tant personal com intel·lectualment, ja que a la mort del pare hi hagué de sumar assumir l'exili de molts dels seus amics i companys escriptors i veure, també, com altres canviaren de bàndol i es comprometien amb el franquisme.

 

Els primers anys posteriors a la guerra es va trobar atrapat per la complicada y desfavorable situació per edició en català i, exceptuant la publicació d'algun poema aillat en petites publicacions, continuà exercint de periodista per a La Vanguardia i El Noticiero Universal fins que, finalment, l'any 1952 pogué publicar el llibre sobre el Club de Tennis de la Salut La singular història d'un club de tenis amb col·laboracions de Josep M. de Sucre i dibuixos d'Aguilar Moré, Opisso i Dolors Mode.

 

Els anys cinquanta reprèn el contacte habitual amb l'Ametlla del Vallès i malgrat l'escassa permissivitat del règim impulsa, amb els antics membres dels Amics del Llibre i alguns joves entusiastes, la fundació de l'agrupació Ametlla Films, des d'on organitzen sessions de cineclub i vetllades on s'hi aglutina gent de tot el Vallès.

 

L'any 1954 publicà amb Editorial Selecta la novel·la El senyor Joanet del Guinardó i el 1960 Les figures del pessebre de l'Ametlla del Vallès, el seu personal homenatge a la vila que va ser guardonat amb el Premi Pere Maspons i Camarasa de 1957. Aquesta edició, editada gràcies a una setantena de patrocinadors particulars i entitats públiques, fou prologada per Felix Millet i inclogué les il·lustracions d'Amador Garrell, Evarist Mora i Josep Maragall, una ofrena de Joaquim Buxó, una desviació J. V. Foix, i una semblança de Sindreu escrita per Jeroni de Moragas.

 

Aquells anys ell i la seva companya Filomena de Paz alternen les estades a l'Ametlla amb les obligacions del comerç d'antiguitats que havien obert al passeig de Gràcia de Barcelona.

 

Però, sobtadament i com a reacció al seu article Erupciones estivales publicat a "La Vanguardia" el 30 d'agost de 1962 -on instigava els joves a exercitar la seva creativitat amb comentaris com Los actores, aprisionados por las exigencias de la máquina, no pueden intentar la menor evasión. Son unos auténticos forzados del arte. Unos ilusos galeotes. Unos pobres plagiarios inconscientes- els prohoms de l'Ametlla del Vallès afins al règim franquista li criticaren el que van considerar una ofensa, el declararen persona no grata i l'amenaçaren de mort. Es veié obligat a deixar la població per sempre, però durant les setmanes següents aparegueren a la premsa articles donant-li suport públicament de companys com Salvador Espriu, Francesc de Lasa, Joan Prats, J. V. Foix, i d'intel·lectuals i artistes del Vallès, com Antoni Cumella o Amador Garrell.

 

Des de llavors, Carles Sindreu i la seva companya Filomena s'instal·laren a La Garriga, a la mateixa comarca, poble que els acollí amb els braços oberts i on l'any 1970, amb motiu del seu 70è aniversari li feren un emotiu homenatge.

 

Els mesos de setembre i octubre de 1972, se celebrà a Fundació Mauri de la Garriga l'exposició de dibuixos d'Amador Garrell -gran amic i col·laborador de Carles Sindreu- Aportació a l'obra literària de Carles Sindreu, que presentava els dibuixos que Garrell li havia fet durant anys per il·lustrar-li els llibres Les figures del pessebre de l'Ametlla del Vallès, El paisatge del pessebre i El senyor Joanet del Guinardó.

 

Va morir, a La Garriga, el 6 de juliol de 1974 i fou enterrat a Montmany.

 

L'any 1975 sortí publicada, pòstumament, la seva Obra poètica, I amb pròlegs de Carles Riba, J.V. Foix, Rossend Llates, Joan Oliver i Joan Brossa i il·lustracions de Joan Miró.

 

El 1996, arran de la inauguració a Girona de l'exposició A mitja veu, es publicà el llibre de poemes Si veus que neva, desperta'm. Dones de la meva vida.

 

L'any 2000, amb motiu del centenari del seu naixement, la Institució de les Lletres Catalanes organitzà una exposició itinerant titulada Carles Sindreu. L'aposta per la modernitat, on es posava de relleu el seu caràcter innovador i modern.

Col·laboracions

 

Laques

CIVTAT 16

 

@

Envia'ns els

teus comentaris

i suggeriments

Llicència

Creative

Commons

Llicència de Creative Commons

CIVTAT.CAT És un projecte sense afany de lucre impulsat gràcies al suport desinteressat de col·laboradors.

Darrera actualització: juliol de 2021