Octavi Saltor i Soler (1902 ·1982)

La píndola

 

«Construïa sonets amb una facilitat esbalaïdora. Improvisava discursos abrandats, emotius, amb un català perfecte. En les urgències de caràcter cultural, Saltor no tenia mai un refús.

I és difícil, en el nostre país trobar homes així, que facin quedar be en moments dificultosos. Pensem que l'oratòria és un gènere exigent i sacrificat. Es com els focs d artifici, que mentre resplendeixen es consumeixen. Més que el demà va interessar-li l'avui, pàgina oberta en blanc què cal omplir de fe i entusiasme»

 

Fragment de l'article de Leandre Amigó ‘Extraordinàriament pur’, publicat a l'Avui el 3 d'abril de 1982, l'endemà de la mort d'Octavi Saltor

 

L'escriptor, poeta, advocat, polític, orador i promotor cultural Octavi Saltor i Soler, fill d'Octavi Saltor i Josepa Soler va néixer a Barcelona el 28 de març de 1902.

 

De jove estudià les carreres de dret civil i de filosofia i lletres i es llicencià d'ambdues per la Universitat de Barcelona.

 

L'any 1919, amb només disset anys ja presentà els poemes El miracle i La vila blanca als Jocs Florals de Barcelona. Repetí l'any 1920 amb Cant de l'amor durable, La cançó sentimental i Nuvial de pagesia. Des de llavors fou un habitual en aquest certamen barceloní.

 

L'any 1921, començà a treballar de redactor habitual a "La Revista" de López Picó, on també hi feia crítica literària. Aquell mateix any publicà el seu primer llibre, un assaig sobre Marian Aguiló i la seva poesia.

 

El 1922 publicà, al setmanari "El Gironès", una serie d'articles encapçalats amb el títol "Poetes de Girona", on feia crítica literària de reconeguts autors, com Miquel de Paiol, els germans Masó i

Valentí o Mn. Lluís G. Pía i, també, i d'autors novells com Joan Badia, Mn. Xavier Carbó, Mn. Joan M. Feixas, Joan Mínguez, Mn. Francesc Gay, Alfons Fernández Burgas, Narcís Jofre o Mn. Camil Geis i Parragueras.

 

L'any 1925 comença a publicar a a "Revista de Poesia" i el 1927 a "La Veu de Catalunya" i també publicà aquells anys a les revistes "Criterión" i "Revue de Catalogne".

 

A partir de 1930 freqüentà l'anomenada Colla del Colon, impulsada per Francesc Matheu, on es reunien i feien tertúlia escriptors i polítics.

 

L'any 1933 guanyà el Premi Pelfort 1933 amb Les idees estètiques en la Renaixença Catalana, publicat el 1934, el mateix any que nomenat membre del Patronat Escolar de Barcelona del 1934, càrrec que ocupà fins a l'inici de la Guerra Civil.

 

El 1935 fou nomenat arxiver i membre del consell directiu dels Jocs Florals de Barcelona, càrrec que va mantenir fins el 1980, i membre numerari de la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País, entitat de la que en fou vicepresident.

 

Igualment fou escollit mantenidor perpetu de la Companyia Literària La Ginesta d'Or de Perpinyà, organitzadora dels Jocs Florals de la capital del Rossellò.

 

L'any 1935 fou escollit per la Lliga tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona i vicepresident de la comissió de cultura. Per raons de seguretat per la persecució que es feia a les persones de la Lliga, l’any 1936 es va exiliar fins a finals de la guerra.

 

A partir de 1940, juntament amb Felip Graugés i Joan Oller i Rabassa impulsà la celebració clandestina i itinerant dels Jocs Florals de Barcelona. Aquestes celebracions van tenir continuïtat fins l'any 1971, any en que, gràcies a la seves gestions com a mantenidors, es van poder tornar a celebrar al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona.

 

El 19 de gener de 1952 va ser l'encarregat de fer el pregó del Congrés Eucarístic Internacional celebrat al Palau de la Música Catalana de Barcelona. Aquell mateix any publicà Cendra votiva, amb pòrtic de Josep M. López Picó i fou guardonat amb el Premi Sant Jordi de periodisme de la Diputació de Barcelona.

 

El 1955 aparegué el seu llibre de sonets Port-Salvi amb pròleg de Jaume Bofill i Ferro i epíleg de Josep M. López Picó.

 

L'any 1957 fou escollit Membre Numerari de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya a Barcelona, de la que en fou secretari entre 1969 i 1977.

 

Un any més tard, el 1958, fou nomenat Delegat Gestor de la Fundació de la Muntanya de Montserrat i fou guardonat amb el premi Fastenrath de poesia catalana.

 

També el 1958 ingressà com a membre del jurat del Premi de Poesia Catalana Ciutat de Barcelona, càrrec que ostentà fins el 1965.

 

L'any 1960 sortí publicat el seu llibre El rescat diví, amb pròleg de Narcís Jubany.

 

L'any 1961 fou nomenat Oficial de l'Orde del Mèrit Nacional Francès, el 1962 acadèmic numerari de l'Acadèmia orsiana del Faro de San Cristobal, el 1963 vicepresident del Consell Directiu de l'Orfeó Català i, el 1964, fou nomenat Cavaller de l'Orde de la Courtoisie Française i Membre de l'Acadèmia Provençal de Felibrige des de 1964. Dos anys després, el 1966 fou nomenat  Mestre en Gai Saber de l'Acadèmia Provençal de Felibrige.

 

Gran admirador de Pau Claudel, el 1968 impulsà la delegació a Espanya dels Amics de Paul Claudel de París, entitat de la que en fou el Delegat General.

 

El 1968 va ser nomenat Officier de l'Ordre des Arts et des Lettres de France i, el 1969 fou escollit membre de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres on feu el seu discurs d'entrada sobre les Aportacions inèdites a una trilogia literària barcelonina. López-Picó, Maragall, Matheu.

 

La Diputació de Barcelona li concedí, l'any 1970, la Medalla de plata al mèrit cultural.

 

L'any 1973 fou nomenat membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià de la Ciutat de Mallorca i, un any després accedí a la plaça de Magistrat del Tribunal Superior de la Mitra al Co-principat d'Andorra alhora que era nomenat membre de la Reial Acadèmia Gallega de Jurisprudència i Legislació.

 

El dia 21 de setembre de 1974, al saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona fou l'encarregat d'exercir de Pregoner de les Festes de la Mercè.

 

Fou membre fundador i dirigent de la Lliga Liberal Catalana, un partit polític català fundat el 1976 juntament amb Salvador Millet i Bel i Modest Sabaté i Puig. El partit a les eleccions generals espanyoles de 1977 en coalició amb Acció Democràtica i formaren la Lliga de Catalunya-Partit Liberal Català, però els mals resultats van provocar una crisi que, finalment, l'any 1979, acabà desintegrant el partit.

 

Col·laborador de diverses publicacions catalanes com Destino, Catalunya Exprés, El Noticiero Universal, El Correo Catalán, Avui, fou també secretari adjunt de la Fundació Pau Casals i vocal i assessor jurídic de la Junta del temple de la sagrada Família.

 

Els anys setanta acudia, gairebé sempre, els dijous a la tarda, al Rall, la penya que havia impulsat Joan Oller i Rabassa.

 

L'11 de setembre de 1976, a Sant Boi de Llobregat, fou un dels tres oradors, junt amb Miquel Roca Junyent i Jordi Carbonell, de la primera Diada Nacional de Catalunya celebrada des de la Guerra Civil.

 

Tres anys més tard, concretament el 7 de maig de 1979, fou nomenat vocal de la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat de Catalunya, càrrec que mantingué la resta de la seva vida.

 

El 1980 publicà el llibre de salms En el llindar diví amb pròleg d'Osvald Cardona i, el 1981 aparegué Nadal, misteri i missatge amb pròleg de l'Abat Cassià Maria Just.

 

Aquell any impulsà la creació de l'Associació Catalana d'Estudiants, entitat de la que en fou el president, i fou nomenat Secretari de la Junta permanent del 2n Congrés Universitari Català.

 

En el darrer tram de la seva vida es veié afectat per una greu malaltia renal que li va limitar molt la seva capacitat de fer desplaçaments i de treballar al ritme que estava acostumat.

 

Octavi Saltor i Soler va morir, ingressat en una clínica de Barcelona, el dia 2 d'abril de 1982.

 

El seu funeral fou presidit pel president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, a l'església de Sant Oleguer de Barcelona i fou oficiat pel bisbe de la Seu d'Urgell i copríncep d'Andorra, monsenyor Joan Martí i Alanís, amb deu sacerdots més, entre els quals hi havia l'abat de Montserrat, pare Cassià Maria Just.

Col·laboracions

@

Envia'ns els

teus comentaris

i suggeriments

Llicència

Creative

Commons

Llicència de Creative Commons

CIVTAT.CAT És un projecte sense afany de lucre impulsat gràcies al suport desinteressat de col·laboradors.

Darrera actualització: juliol de 2021