Ramon Pujol i Alsina (1903 ·1986)

El botànic, excursionista, pintor, fotògraf, músic i poeta Ramon Pujol i Alsina va néixer el 24 de febrer de 1903 al carrer de Sant Pere més Baix  de Barcelona, tot i que de molt petit els seus pares, que regentaven una merceria, es traslladaren a viure al carrer de la Tapineria.

 

Cursà els primers estudis a les escoles del districte II, catalanistes i a l'avantguarda de la pedagogia d’aquells dies, on rebé una forta influencia del mestre Josep Pallerola i Roca.

 

Durant aquells anys de la Mancomunitat de Catalunya, presidida per Enric Prat de la Riba, Ramon Pujol ja mostrava una especial sensibilitat pel fet català.

 

Més tard fou alumne dels cursos nocturns de l'Ateneu Obrer del districte II i de les Escoles Mercantils Catalanes del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) on estudià, entre altres matèries, geografia comercial, comptabilitat i francès.

 

Amb una colla d'amics del CADCI va iniciar-se en l’excursionisme i, entre 1917 i 1920, va fer sortides de muntanya al Maresme, a Sant Llorenç del Munt, a Montserrat, al Montseny, a les Guilleries, a Puigsacalm, a Cabrera, a l'Alta Garrotxa, i a Ulldeter. El 1923 va pujar al Canigó.

 

Professionalment es dedicà tota la vida a la representació comercial de diferents productes, però, sobretot representà diverses cases comercials estrangeres del ram tèxtil.

El 1931 ingressà com a soci al Centre Excursionista de Catalunya i, el 1934, conegué Maria Antònia Buxadé, amb qui es va casar un any més tard.

 

L'alçament militar de 1936 el sorprengué a Mallorca, on era amb la seva família de vacances. Al cap d'un temps, i gràcies a la relació que tenia amb empreses estrangeres, pogué sortir de Mallorca i traslladar-se a Itàlia i Suïssa, on esperà un desenllaç de la guerra civil que no es produí.

 

Tornà a Barcelona, on arribà justament abans dels Fets de Maig del 1937. Fou cridat a incorporar-se a l'exèrcit de la República per anar al front amb la lleva del 1924. Destinat al front del Segre, on va evacuar ferits, va haver de ser hospitalitzat a causa de les ferides produïdes per l'explosió d'un obús. Un cop restablert, el van destinar a la Seu d'Urgell.

 

Al final de la guerra, amb les unitats a les quals era enquadrat, passà a França per Puigcerdà. Per reincorporar-se al seu país va ser reclòs al camp de concentració de Rota (Cadis) com a presoner de guerra, però en pogué sortir al cap de poc temps gràcies a les gestions dels dirigents d'una firma alemanya de la qual era representant.

 

Durant aquests anys de la Mancomunitat de Catalunya, presidida per Enric Prat de la Riba, refermà encara més el seu posicionament catalanista patriòtic.

 

Acabada la guerra civil, col·laborà en diferents tasques en el Centre Excursionista de Catalunya -entitat que era considerada «separatista» pel nou règim- i en altres entitats de marcada tendència catalanista. Va col·laborar en la construcció del primitiu refugi Josep M. Blanc i, especialment, del nou refugi d'Ulldeter.

 

Va ser el president de la Secció de Muntanya i tresorer i vocal de la Junta Directiva del Centre Excursionista de Catalunya. Va fer moltes excursions i també esquí de muntanya pels Pirineus i els Alps, sobretot amb una colla d'amics, entre els quals hi havia Albert Oliveras, Pere Guasch, Josep M. Escayola, Manuel Rodríguez, Josep M. Plans i Ernest Mullor.

 

També es dedicà a la fotografia i a la pintura i va fer moltes exposicions, tant d'aquarel·les de flors de muntanya, que ell titulava Del meu sarró, com de fotografies i projeccions de diapositives en color, que sempre destacaven pel seu caràcter catalanisme.

 

Tot i que sempre havia tingut una atenció i estima grans per les flors, mai no havia entrat a estudiar-les i a conèixer-les fins que, estimulat per Martí Armangué, participà en els cursos de Botànica i Flora Alpina que impartia Pius Font i Quer. Aquests cursos eren organitzats per la Secció de Muntanya; el primer es féu de gener a juny del 1944 i es repetien durant dos anys successius.

 

D'ençà d'aquests cursos començà a estudiar les plantes, recollir-les,  estudiar-les i pintar-les. D'aquesta manera arribà a tenir un important coneixement botànic, que procurà de transmetre més tard en les excursions dedicades a estudiar la flora alpina i en els prop de quaranta articles que va escriure sobre les flors de muntanya. Fou coautor, com a fotògraf, del llibre L’alta muntanya catalana: flora i vegetació, publicat el 1976 amb text de Josep Vigo.

 

El 1976 forma part de la delegació del Centre Excursionista de Catalunya que gestionà amb la Fundació Patxot el dipòsit de l'Arxiu de la Masia Catalana al Centre i després, juntament amb Vicenç Cusó i Josep Llaudó, formà un equip de treball que tornà a engegar l'Arxiu com a element viu al servei del país.

 

Entre 1937 i 1938 publicà dos articles al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya i, entre 1939 i 1970, mentre el règim del general Franco no autoritzava l’edició del Butlletí en català, Ramon Pujol no hi va voler publicar. Entre 1970 i 1986, publicà a Muntanya trenta-set articles més, sempre en català.

 

També havia col·laborat en altres entitats culturals catalanes, com l'Orfeó Català, en la Junta Directiva del qual tenia el càrrec de comptador, i els Amics de l'Alguer, entitat dedicada a estrènyer els llaços de catalanitat entre aquesta ciutat sarda i el Principat. Era també soci del Club Natació Barcelona.

 

S'interessava per tots els aspectes de la cultura, era un lector empedreït i dominava a la perfecció el francès i l'anglès i tenia coneixements amplis d'alemany i d'italià.

 

Gran aficionat a la música, era un assidu assistent a concerts i alhora practicava de músic tocant la flauta travessera, sovint a duo amb la seva dona, que era pianista.

 

El 1985 fou guardonat per la Fundació Jaume I amb el premi Jaume I d'actuació cívica catalana, per la seva participació constant en entitats ciutadanes d'arrelada tradició educativa, tals com el Centre Excursionista de Catalunya i l'Orfeó Català, en la junta dels quals ha estat membre i continua essent-ne col·laborador entusiasta, així com per la seva silenciosa però abnegada col·laboració a l'Arxiu de la Masia Catalana i altres iniciatives cíviques.

 

El 4 de juny del 1986, va morir a Barcelona a causa d'una ràpida malaltia. Els seus amics més propers destacaren d’ell la seva bondat, el seu caràcter entusiasta, la seva franquesa i generositat, la seva implicació en el treball, les seves conviccions i la seva fe, un exquisit gust artístic i la lluita al servei dels seus ideals catalanistes.

 

Aquell mateix any 1986, i per preservar la seva obra i el seu record, es creà el Grup d’Estudis Botànics Ramon Pujol i Alsina, en el marc de la Secció de Geografia i Ciències Naturals del Centre Excursionista de Catalunya i un any més tard, el 1987, es publicà el llibre d’homenatge Flors de muntanya de Ramon Pujol, coordinat pel fotògraf Josep Nuet.