Josep Sebastià Pons i Trainier (1886 ·1962)

La píndola

«Vous m'avez confié l'heureuse mission d'accueillir M. Pompeu Fabra dans notre Université de Toulouse, de rappeler ses titres, de tracer une esquisse rapide de ses travaux, et comme je considère ce devoir comme un honneur, je l'accomplis avec joie.

M. Fabra est grammairien. Cette qualité de grammairien est si définie et si exclusive parfois, elle est si évocatrice de discipline et de contrainte qu'il semble que je ne pourrai la faire apprécier qu'en me réfugiant moi-même au cœur aride de la syntaxe. S'il avait dû en être ainsi, j'en aurais éprouvé quelque gêne, mais votre œuvre, Monsieur, et je le savais d'avance, nous invite aux plus vives réflexions»

Fragment de la benvinguda de Josep Sebastià Pons a Pompeu Fabra, quan aquest visità la Universitat de Tolosa el 5 de juliol de 1945

Nascut a Illa, al Rosselló, el 5 de novembre de 1886, Josep Sebastià Pons va ser escriptor, poeta, narrador, autor dramàtic i una de les figures més destacades de la literatura de la Catalunya Nord del segle XX. També va pintar aquarel·la.

Fill d’una antiga família rossellonesa originària de Corbera, va estudiar primer a Illa i a Perpinyà i, desprès a Montpeller, on fa estudis de castellà. El 1905 va viatjar a Madrid on hi va viure durant un any i on va fer amistat Unamuno, Machado i Quintero.

En tornar, de passada per Barcelona, va quedar fortament impressionat al descobrir la llengua catalana en llegir Canigó, de Verdaguer.

Conegut com el poeta del Rosselló i dels Aspres, va proposar-se escriure en una llengua que assumís les particularitats del rossellonès i, alhora, no que no s’allunyés massa del català normatiu.

L’any 1910 va anar a viure a Barcelona on va entrar en contacte amb la societat literària de l’època.

Del 1935 fins al 1953 va exercir com a catedràtic de llengua i literatura espanyoles a la Universitat de Tolosa. La seva passió per la literatura catalana va fer que publiqués, a França, alguns textos sobre aquesta temàtica.

L’any 1937, després de morir prematurament la seva dona, es va refugiar en la literatura, sobretot en la poesia, marcada pel seu tarannà d’home tranquil, amant de la vida familiar i dels paisatges del Pirineu. Tot i que el dolor impregna la seva poesia, és un dolor dominat, sense estridències, que no desdiu del to anterior de la seva poesia i els seus temes continuen sent la vida humil i quotidiana, que transfigura, els animals, els pagesos, els llocs elaborats per l’activitat simple dels homes.

Seguit per tota una generació de poetes rossellonesos, va liderar naixement de la poesia moderna occitana.

Entre les seves obres s’hi poden trobar els reculls Roses i xiprers editat l’any 1911, El bon Pedrís de 1919, L’estel de l’Escamot de 1921, Canta perdiu de 1925, L’aire i la fulla de 1930, Cantinela de 1937, Conversa de 1950, i Cambra d’hivern de 1966.

També va escriure breus obres de teatre líric com La font de l’Albera de 1922, escrita amb Gustau Violet i música d’Enric Morera, Amor de pardal i El singlar, ambdues de 1923, i Misteri de Sant Pere Ursèol de 1952, amb música de Pau Casals.

En prosa va publicar Concert d’été, en francès, l’any 1950, i El llibre de les set sivelles l’any 1955.

En la faceta d’historiador i investigador va publicar La littérature catalane en Roussillon au XVII et au XVIIIe siècles, el 1929, i també estudis sobre Ramon Llull, Ramon de Perellós, Bernat Metge, Jacint Verdaguer, Aristides Maillol, Jaume Roig, Deodat de Severac, Garcilaso, Larra, Lope de Vega, Cervantes i l’Arcipreste de Hita.

Entre 1924 i 1936 va fer la crònica Lettres catalanes al “Mercure de France”.

Va ser membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans.

Va morir, l’any 1962, al poble on va néixer, Illa, envoltat dels paisatges dels seus poemes.