El 9 d'octubre de 1905 ingressà a la Companyia de Jesús, va estudiar filosofia a Roquetes i, entre 1915 i 1919, teologia al Col·legi màxim de Sant Ignasi. Entre 1919 i 1922 fou professor d'humanitats a Veruela, a l'Aragó.

La seva tasca com a lingüista i filòleg queda circumscrita als anys anteriors a la guerra civil, després de la qual no va fer cap més aportació en aquest camp. Quant a l’obra religiosa, Calveras aprofundí en la teologia espiritual i en l’estudi dels Exercicis espirituals de Sant Ignasi, essent l'autor de l’única versió catalana coneguda.

La formació lingüística de Josep Calveras era molt sòlida i es molt probable que hagués rebut l’influx directe d’un altre gramàtic jesuïta, el Pare Jaume Nonell -autor de Estudis gramaticals sobre la llengua catalana, editat a Manresa el 1898- a l’autoritat del qual apel·la sovint.

L’any 1925 publicà, a Barcelona, la que avui és la seva obra més coneguda, La reconstrucció del llenguatge literari català, un estudi d’orientació en el que, després de definir les característiques del llenguatge literari i de delimitar-ne els àmbits d’aplicació, exposa les seves teories sobre la manera com cal procedir en la tasca de reconstrucció.

Durant l’any 1926 publicà diversos treballs sobre aspectes morfològics i sintàctics dels pronoms febles en la revista "La Paraula Cristiana", il·lustracions lingüístiques i dues sèries d’articles a la revista "Ciutat" amb el títol genèric Notes de llenguatge que resulta ser un conjunt de cinc treballs sobre sintaxi (oracions d’infinitiu amb valor temporal), lèxic (defensa de la catalanitat de paraules marginades com a castellanismes i explanació del seu ús correcte fonamentant-se en la llengua antiga), morfologia (sobre la multiplicitat de formes de la primera persona del present d’indicatiu) i estilística comparada (sobre l’ordre dels mots en l’oració).

La majoria d’exemples catalans que aporta procedeixen de l’obra dels clàssics medievals (Llull, Eiximenis, Metge, Roig...) i d’autors moderns, especialment autors de la Renaixença i modernistes.

Calveras devia parlar, a més del català, el castellà, el francès, el llatí i el grec i devia tenir alguns coneixements d’italià, portuguès, anglès i alemany.

Manuel de Montoliu, en una ressenya crítica apareguda a «La Veu de Catalunya» a primers de gener de 1926, destaca que Calveras és el primer a exposar la necessitat que, en el procés de restauració, la llengua sigui considerada com un tot, ja que qualsevol intervenció del gramàtic feta sobre una part sense considerar el conjunt produeix en aquest un desequilibri.

Juntament amb Antoni Griera, Pere Barnils, Manuel de Montoliu, Alfons Par i Ramon Miquel i Planas fou iniciador, la primavera de 1927, de l'Oficina Romànica de Lingüística i Literatura de la Biblioteca Balmes de Barcelona, que segons el seu manifest de presentació actuaria en tres àmbits: a) la investigació científica de la llengua catalana, comptant-hi també les varietats valenciana i balear; b) la formació de la llengua literària, sobretot amb la solució dels problemes gramaticals; c) la revisió crítica i la història de la literatura nostrada. Va ser-ne el secretari fins el 1936.

Fins llavors alternà l’ús del castellà i el català per tractar aquesta temàtica, però després de la guerra civil tota la seva producció religiosa va ser exclusivament en castellà o en llatí.

Després de la guerra civil, l'any 1939, passà a dirigir la revista "Manresa" on hi publicà, també, importants treballs d'erudició relacionats amb els exercicis espirituals de Sant Ignasi.

El 1941, va escriure l'obra Qué fruto se ha de sacar de los Ejercicios de San Ignacio, reeditada el 1950, i el 1944 va publicar Ejercicios espirituales. Directorio y Documentos de San Ignacio de Loyola. Glosa y vocabulario de los Ejercicios. un llibre bàsic en aquesta matèria i del que se'n feu una segona edició el 1958.

També va ser l'autor de l'edició crítica del text dels Exercicis que aparegué pòstumament el 1969, acabada pel pare Càndid Dalmases, dins la col·lecció Monumenta Històrica Societatis Iesu.

Calveras deixà tot just esbossada la que havia de publicar-se com a Gramàtica popular catalana. Entre els seus papers s'hi van trobar indicats, i amb prou feines embastats, els que haurien constituït els diferents capítols de la Gramàtica. Es tracta de dotze plecs de quartilles amb aquests títols: Llegir i escriure. Ortografia dels noms propis; Interjecció. Exclamació. Interrogació. Ordre de les paraules; Conjuncions; Preposicions; Adverbis; Participi; Verb; Pronoms; Nom substantiu; Adjectiu; Articles; Conceptes gramaticals.

Va morir a Sant Cugat del Vallès el 8 de desembre de 1962.

Envia'ns

els teus comentaris

i suggeriments

Llicència

Creative Commons

CIVTAT.CAT

És un projecte sense afany de lucre impulsat gràcies al suport desinteressat de col·laboradors.