Antoni Navarro i Grauger (1867 ·1936)

Antoni Navarro i Grauger, el gran de sis germans d’una família de Vilaller, va néixer, a aquesta població de l'Alta Ribagorça, el 12 de setembre de 1867. Fill del sabater Francesc Navarro Cabiró, natural de Vilaller, passà la seva infantesa i l'adolescència entre Vilaller, Viu de Llevata i Viella, a l’Alta Ribagorça i la Vall d’Aran.

 

Ja de ben jove es traslladà a estudiar  batxillerat a Barcelona. L'acabà el 1886 i, a partir de 1887 cursà la carrera eclesiàstica. Des de 1890 compagina els estudis amb el servei militar fent de soldat a la caserna de les Drassanes de Barcelona.

 

L'any 1893 es graduà a la Universitat Pontifica de Tarragona i començà a estudiar la carrera de Filosofia i Lletres a Barcelona però només va acabar el primer curs.

 

El 19 de maig de 1894 fou ordenat sacerdot a la catedral de Lleida, on s’inicià en la tasca eclesiàstica i, també, en la seva activitat literària. Aquell mateix any participà en certàmens de poesia de Lleida i en el Concurs poètic de l’Acadèmia Bibliogràfico-Mariana.

 

L'any 1895 participà en els dels Jocs Florals de Lleida i Barcelona.

 

El 1900 fou nomenat ecònom de la parròquia de Sant Esteve de Llitera. Un any després, el maig de 1901, guanyà la Flor Natural en els Jocs Florals de Lleida pel seu poema En el cim.

 

L'any 1902 -i fins el 1906- col·laborà en tasques de recerca dialectològica de l'edició del diccionari de mossèn Alcover. Aquell any, arran del casament del seu germà Sebastià amb Carme Jové, filla de Juneda, començà a sovintejar aquesta població fins que, el febrer de 1903 s'hi traslladà, s'hi empadronà i va exercir-hi d'ecònom interí.

 

En aquella època participà molt intensament en la vida cultural i incrementà molt la seva producció poètica i les seves col·laboracions en publicacions i revistes. Així, el 1903, començà a publicar poemes a la revista "Catalunya" i veié publicat el seu primer llibre de poesia Pirinenques.

 

El 15 de juliol de 1904 fou nomenat rector de la parròquia de Montclar.

 

L'any 1905 publicà el seu segon recull poètic La balada de l’hivern i, un any després, presentà la seva comunicació sobre morfologia i fonètica La llengua catalana en el Pallars y Ribagorça en el marc del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, presidit per mossèn Alcover i celebrat, a Barcelona, del 13 al 18 d'octubre de 1906.

 

El 8 de març de1908, durant un homenatge a Mossèn Cinto Verdaguer organitzat per la Lliga Regionalista de Sabadell, pronuncià el discurs Mossèn Jascinto Verdaguer y sa obra poètica que després fou publicat.

 

L'any 1910 guanyà la Flor Natural en els Jocs Florals de Lleida, amb el poema Pluja de Nards, el mateix any que començà a col·laborar en el "Butlletí del Centre Excursionista de Lleida", entitat a la qual es vinculà, com a soci delegat, el març de 1911, mateix any que va guanyar la Flor Natural en els Jocs Florals de Barcelona amb el poema Idil·lis lluminosos.

 

El 1912 publicà el recull de poesia Cançons perdudes i començà a publicar diàriament a "El Diario de Lérida" i també començà a col·laborar en "Lo pla d’Urgell" de Bellpuig i "La Falç" de Balaguer. També el maig d'aquell any actuà de secretari als Jocs Florals de Balaguer i, el setembre presidí els Jocs Florals d'Agramunt.

 

L’any 1913 va presidir els Jocs Florals de Lleida en reconeixement a la seva obra i guanyà un premi extraordinari als Jocs Florals de Barcelona amb el poema Sant Antoni de Gener.

 

El novembre d'aquell any, a Almúnia, va morir el seu pare i en l'ofici funeral es retrobà amb tots els seus germans -Antoni, Tadeu, Agustí, Sebastià, Moisès i Marcel·lí-. Molt afectat, de tornada a Montclar va fer parada a Juneda per fer una visita a la família.

 

El febrer de 1914 abandonà Montclar i es trasllada a la parròquia de Sant Joan de Lleida on, a proposta del baró d’Albia, li fou adjudicada una vacant de beneficiant que ocupà fins a primers d'agost. A finals d'aquell mes publicà el llibre Recitacions, un recull de proses rimades, algunes ja publicades en "El Diario de Lérida" i altres d'inèdites que també publicà aquell any a la revista "La Signou" de Tàrrega.

 

A finals de 1914 es trasllada a Juneda on al cap d'un any ja l'havien batejat amb el sobrenom de La piula pel seu  dinamisme i lideratge de l'activitat cultural i esportiva dels estudiants de la vila.

 

El maig de 1915 guanyà un accèssit a la Viola d'Or i d'Argent als Jocs Florals de Barcelona amb el poema El somni de la Sulamita i, aquell mateix mes, fou membre del jurat del III Concurs Nacional d'Història de Catalunya celebrat a Lleida.

 

El 1917 va ser un dels membres més actius de l'Associació Nacionalista de Juneda, entitat adherida a la Lliga Regionalista i, el 1918, arran de la mort d'Enric Prat de la Riba, participà en un acte d'homenatge organitzat per l'associació. Aquell any fou nomenat director de l'Escola Catalana Nocturna de Juneda.

 

L'any 1919 va oferir la Viola d'Or i d'Argent als Jocs Florals de Juneda que se celebraren el més d'agost durant la Festa Major i, l'1 d'octubre es traslladà a Mequinensa on l'havien nomenat director de l'escola catòlica de la població.

 

1920

El maig de 1920 guanyà un accèssit als Jocs Florals de Lleida amb el pseudònim Hug de Ribagorça. Aquell any va promoure, a Juneda, un homenatge al poeta Àngel Guimerà.

 

Un any més tard, a finals de 1921, aconseguí obrir l'Escola d'ensenyament elemental i superior de Juneda.

 

El maig de 1922 fou guardonat amb l'Englantina i la Viola als Jocs Florals de Lleida, on també es presentà amb el pseudònim Hug de Ribagorça, i guanyà la Flor Natural, amb el poema Els camins sense camí als Jocs Florals de Barcelona on es proclamat Mestre en Gai i Saber.

 

Per la diada de Sant Pere de 1922 l'escola que dirigia fou premiada al Concurs d'Ensenyament Català celebrat a les Borges Blanques. Aquell any publicà a "Crònica Targarina" de Tàrrega i aparegué el seu llibre De l'infinit poema.

 

El setembre  de 1923 guanyà un premi extraordinari als Jocs Florals de Balaguer.

 

El 1924 es traslladà a viure a Barcelona on fa tasques pastorals a la parròquia de Sant Josep Oriol i exerceix de capellà adjunt a l’església dels caputxins de Nostra Senyora de Pompeia. S'incorporà també a la Penya Literària del Cafè Colon que presidia Francesc Matheu. Per encàrrec de la Bernat Metge publicà, junt amb Carles Riba, la traducció en dos volums de l'obra d'Ausoni i feu alguna col·laboració en la revista "Escut" publicada a Arbeca. El maig d'aquell 1924 guanyà, als Jocs Florals de Barcelona celebrats a Tolosa Llenguadoc, la Viola amb el poema Oracions i l'Englantina amb Englantina de set fulles, poema que li publicà la revista occitana "Oc".

 

L'any 1925 publicà el recull Roses i Estels i feu alguna col·laboració a la revista "Segarra" de Maldà i, el 1926

feu el pòrtic del llibre Els dies clars d'Agnès Armengol.

 

El 1927 publicà Medallons, una recopilació de sonets, i col·laborà en la revista "Vida Lleidatana" i "Ciutat" de Manresa.

 

L'any 1928 col·laborà en el projecte Tradicions Populars, que dirigia el seu amic Valeri Serra i Boldú i, entre 1929 i 1935 va publicar  mes o menys periòdicament a "Vida Lleidatana" i "Acció" de Balaguer.

 

El 1935 publicà, també, alguns poemes als programes de la Festa Major de Juneda d'aquell any.

 

Amb l'esclat de la guerra civil i víctima de la persecució eclesiàstica, el 26 de desembre de 1936 fou assassinat a Barcelona per un grup d'incontrolats.

 

El 1992 s'instaurà a Pont de Suert, Sort i Tremp el Concurs Literari Intercomarcal Mn. Anton Navarro, organitzat pel Consorci per a la Normalització Lingüística i els Consells Comarcals del Pallars i l’Alta Ribagorça que s’adreça a tots els infants i joves matriculats en algun dels centres d’ensenyament d’aquestes comarques.

 

El 1994 Joan Cornudella i Xavier Macià van publicar el llibre Mossèn Antoni Navarro. Pla i Muntanya. Antologia poètica, editat a Tremp per "Garsineu Edicions".