Joan Mínguez i Defís (1900 ·1960)

Nascut el 7 de maig de 1900 a Balde, a la província de San Luís de l'Argentina, Joan Mínguez i Delfís era fill de Joan Mínguez, natural de Peñafiel, Valladolid, i de Dolors Delfís, filla d'Hostalets de Llers.

 

Quan tenia només quatre anys la seva mare, que regentava una botiga a Balde, sentia enyorança i van decidir tornar a Figueres, ciutat on s'havien conegut, quan el pare hi feia el servei militar, on s'hi havien casat i on havia nascut el seu primer fill.

 

A la capital d'Empordà cursà els seus primers estudis a l'Escola dels Maristes de Figueres i, per desig de la seva mare, el 1910 entrà al noviciat de Pontós. Tres anys més tard, el 1913, entrà al Seminari de Girona, on estudià humanitats i filosofia.

 

L'octubre de 1917, essent encara estudiant, obtingué tres mencions honorífiques en el certamen de poesia de l'Acadèmia de Lleida.

 

El 1918, disconforme amb el tracte que rebien els estudiants de teologia -i futurs capellans- va abandonar el Seminari i entrà a treballar de passant d'un notari gironí.

 

El 1919, per tal de poder marxar de Girona, va fer creure la família que havia trobat feina a Barcelona. Una vegada instal·lat a la ciutat comtal va treballar els primers anys en una agència de notícies i en una companyia d'assegurances.

 

L'any 1920 guanyà un premi extraordinari als Jocs Florals de Sarrià de Ter i publicà el seu primer poemari Primícies, poemes jovenils, amb pròleg de Mossèn Llorenç Riber. Un any més tard, el 1921, publicà el seu segon llibre de poemes La lluita en el repòs. Aquell mateix any començà a publicar a "La Revista".

 

Entre 1920 i 1922 col·laborà en "La Veu de l'Empordà" on hi tenia la secció fixa Cròniques Extravagants.

 

El 1923 publicà l'assaig Un tractat de pedagogia medieval a "Quaderns d’estudi".

 

L'any 1924 entrà a treballar de responsable de publicitat a l'empresa farmacèutica Doctor Andreu, on també fou apoderat i, més tard, director comercial, càrrec que ocupà la resta da la seva vida.

 

Aquell 1924 publicà el seu tercer llibre de poesia Moments. Cançons, poemets, pamflets i les traduccions, publicades a la Bernat Metge, Elegies d'Albí Tibul i Elegies de Sext Properci. També aquell 1924 es casà amb Casimira Negre, amb qui va tenir, dotze anys després, la seva filla Núria.

 

L'any 1925 començà a col·laborar en "D'ací d'allà" i, el 1926, per encàrrec de l'editor Josep Llausàs va publicar, als "Quaderns Blaus" dirigits per Màrius Aguilar i Carles Soldevila, la biografia popular El Doctor Andreu, fundador de l'empresa on treballava i, aquell mateix any publicà a la revista Ciutat de Manresa.

 

El 1928 començà a col·laborar, també, a "La Nova Revista" i, el 1929, publicà el llibre Dies verges, història d'un adolescent, on recordava  una visió negra de Girona, fruit de l’època difícil que hi va passar estudiant al seminari. El llibre fou finalista del premi Creixells 1929.

 

Aquell 1929 començà a col·laborar a "Mirador" on hi publicà contes inèdits i on hi feu, també, crítica literària.

 

Un any més tard, el 1930, publicà Magda, la generosa, un recull de contes curts, molts d'ells publicats amb anterioritat a "Mirador". Amb aquesta obra fou finalista al Premi Creixells de 1932 i guanyador del Premi Rabell dels Jocs Florals de Barcelona de 1933.

 

El 1931 publicà la seva obra de teatre L'hora del secret, una comèdia burgesa estrenada al Teatre Novetats de Barcelona el novembre d'aquell mateix any.

 

L'any 1933 va presentar al Premi Ignasi Iglesias l'obra teatral Una veu llunyana, i tot ser considerada la millor de les presentades, no fou guardonada ni publicada.

 

A partir de 1933 deixà aparcada la seva activitat literària en tenir que viatjar dues vegades a l'Argentina per intervenir en temes de negocis del Doctor Andreu i, poc després d'esclatar la guerra civil, l'agost de 1936, pogué traslladar-se amb la seva família a Itàlia, gràcies a conservar el passaport argentí.

 

A Itàlia s'instal·la amb la família a Rapallo, Gènova, on hi havia una important colònia de catalans exiliats, entre ells la família del Dr. Andreu.

 

Des de l'exili continuà dirigint els negocis que l'empresa tenia a Amèrica i que, llavors, eren l'únic sosteniment de la farmacèutica i dels catalans residents a Rapallo.

 

El 1938,coincidint amb el retorn de la família Andreu a Espanya -a Vigo-, ell i la família es traslladaren a viure a Portugal i s'instal·laren a Porto fins que, l'any 1941, dos anys després d'acabar la guerra, tornaren a Barcelona.

 

A partir d'aquell any es tornà a introduir en els ambients literaris i fou un assidu del Cercle Literari de l'Ateneu. Tot i així, per les seves conviccions, es negà a escriure en castellà, fet que estroncà la seva carrera literària.

 

Durant la dècada del 1950 fou un dels integrants de l'anomenada Penya d'Elefants Sagrats de l'Ateneu  Barcelonès.

 

Tot i que desitjava arribar a la jubilació per tornar a escriure, amb només seixanta anys va contraure un càncer d’estómac fulminant i moria, a Barcelona, el dia 8 de juliol de 1960.

 

La seva mort fou motiu d’articles d'homenatge com els que li dedicaren Josep Maria de Segarra a "Destino" o Octavi Saltor a "El Correo Catalan".

 

El 1963 Camil Geis li dedicà un dels seus articles de la secció Els que m'he trobat pel camí que publicava a la "Revista de Girona". En aquesta mateixa publicació, en el número de gener-febrer de 1993, David Guixeras li dedicà un extens article biogràfic i bibliogràfic titulat Joan Mínguez, escriptor retrobat.

 

En l'edició dels "Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos" de l'any 2000, David Guixeras hi publicà Els articles de Joan Mínguez (1900-1960) a La Veu de l'Empordà.

 

El 29 de novembre de 2005 fou presentada a Girona, amb assistència de la seva filla i escriptora Núria Mínguez i Negre, la reedició del llibre Dies verges, publicat per la Fundació Valvi.