Lluís Masriera i Rosés (1872 ·1958)

Lluís Masriera i Rosés, el més destacat dels quatre germans de la tercera generació d'una família de joiers i pintors, va néixer al carrer Vigatans, de Barcelona, el dia 17 de gener de 1872.

 

Els seus pares, Josep Masriera Manovens i Clotilde Roses Ricart es conegueren perquè els seus respectius pares havien fundat la fàbrica del metall Rosés i Masriera.

 

El seu pare i els oncles Francesc i Frederic, van estudiar art a l'escola Llotja, es dedicaren a la pintura i l'escultura i van ampliar el negoci i taller de joieria de l'avi, convertint-lo en la Joieria Masriera, la més important i  reconeguda de Barcelona.

 

Aquest llinatge va ser cabdal perquè pogués alimentar la seva vocació artística que el portà a conrear una gran varietat d'arts com l'orfebreria, la joieria, la pintura, el teatre, la literatura, la poesia o l'escenografia.

 

L'any 1884 pintà el seu primer oli amb una natura morta i, amb només catorze anys, l'any 1886, començà els seus estudis d'art a l'escola Llotja i, paral·lelament, aprengué orfebreria i joieria treballant al taller familiar al costat del seu pare.

 

El 1889 amplià els seus estudis i coneixements a París, Londres i Ginebra -on aprengué la tècnica de Llemotges de la ma de Frank Édouard Lossieri- adquirint una molt completa i sòlida formació que va fer evident quan, en tornar a Barcelona, re-introduí

l'esmalt translúcid i opac a Catalunya.

 

El 1894 pintà el quadre Pax nature i, l'any següent, el 1895, entrà al Cercle Artístic de Dant Lluc, d'on en fou membre fins l'octubre de 1931. L'any 1896 participà, amb dos retrats a l'oli, a la III Exposició de Belles Arts de Barcelona.

 

El 23 d'octubre de 1897, als vint-i-cinc anys, es casà amb Maria de les Neus Campins Vila, amb la que tingué sis fills. Aquell any participà a l'exposició general de belles arts a Madrid on el seu quadre Les flors del jardí fou guardonat amb una medalla de tercera classe.

 

L'any 1900 viatjà a Paris a visitar l'Exposició Internacional on va descobrir els treballs de joieria que René Lalique va presentar al pavelló de la Union des Arts Décoratifs. El 21 de desembre de l'any següent, 1901, va presentar públicament, a Barcelona, una col·lecció de joies amb dissenys personals i clares influències de l’Art Nouveau de Lalique.

 

L'any 1902, amb la mort del seu oncle, el pare li cedí a ell i als seus germans, Josep i Ricard, el negoci familiar que, des del 14 de juny d'aquell any, passà a denominar-se Masriera Hermanos.

 

L'any 1904 va fer la seva primera exposició individual de pintures a la Sala Parés de Barcelona.

 

L'any 1906 va dissenyar la diadema que els monàrquics catalans van oferir a la reina Victòria Eugènia, amb motiu del seu casament.

 

El maig de 1911 participà en l'exposició que inaugurava la secció d'Indústries Artístiques del Foment de les Arts Decoratives.

 

El 1912 moria el seu pare i el 1915, els tres germans que regentaven el negoci familiar, van fer societat amb Joaquim Carreras i Nolla i la firmà resultant es denominà Masriera Hermanos y Joaquim Carreras. Aquell mateix any traslladaren la joieria al Passeig de Gràcia de Barcelona.

 

L'any 1916 fou un dels primers associats del Foment de les Arts Decoratives FAD, i aquell any li fou encomanat l'encàrrec de dissenyar una copa pel brindis de la Primera Festa Anyal del FAD de 1917. Aquell mateix 1917 fou elegit president del Cercle Artístic de Barcelona.

 

El 16 de març de 1920 ingressà a com a membre numerari a l'Acadèmia de Belles Arts Provincial de Barcelona i, aquell mateix any, en la seva faceta de pintor va acabar la seva obra pictòrica més destacada L'ombrel·la japonesa, de la qual en féu diverses rèpliques.

 

Aficionat també al teatre, des de molt jove, el 1921 va crear la companyia Belluguet, nascuda fruit d'unes tertúlies que ell organitzava al taller-estudi Masriera que havien construït el seu pare i el seu oncle Francesc a l'eixample de Barcelona. Allí mateix assajaven i actuaven i, aquell mateix any, estrenà l'obra El retaule de la flor, escrita i dirigida per ell mateix.

 

L'any 1922 començà a editar la revista "La Veu Punxeguda" que era l'òrgan de Belluguet i, el 1923, estrenaren Els tapissos de Maria Cristina. Un any més tard, el 1924, estrenà l'obra Un idil·li prop del cel, musicada pel compositor Eduard Toldrà i Soler.

 

Aquell 1924 va participar als Jocs Florals de Barcelona amb els poemes Balada del Princep de Persia, Amor dintre la llar i El vell tapiç.

 

L’any 1925 l'escenografia de la seva comèdia Sota l’ombrel·la, basada en un quadre seu batejat amb el mateix nom -plagiat des de 1930 i fins avui, sense el seu consentiment, per promocionar indrets turístics d'arreu del mon-, fou guardonada amb el Grand Prix de Exposició d'Arts Decoratives i Industrials Modernes, on també hi presentà una exposició d'onze peces de joieria d'estil decó.

 

El 1926 estrenà, amb la seva companyia, l'obra Els vitralls de Santa Rita. Un any més tard, el 1927, va començar a publicar a la revista "Esplai".

 

L'any 1929 va publicar, a París, el llibre en francès Quelques décors et personnages.

 

El 1930, a Lieja, va ser guardonat amb el gran premi d’interpretació de la Fédération Internationale des Sociétés de Théâtre Amateur.

 

L'any 1932 impulsà i presidí la FCSTA Federació Catalana de Societats de Teatre Amateur -amb noms tan destacats en el Consell Directiu com Josep Artís, Pompeu Crehuet, Francesc Curet, Josep Maria  Folch i Torres o Claudi Fernandez- que aglutinava més d'una setantena companyies catalanes, entre les que destacaven l'Associació de Teatre Selecte, l'Estudi d'Art Dramàtica de Molins de Rei, el Quadre Escènic Mossèn Cinto o la seva companyia Belluguet.

 

Aquell any 1932 féu unes representacions a Palma de Mallorca i a Alcúdia i, aquell mateix any, sota la direcció del seu fill Joan, arquitecte, transformà l'estudi Masriera de l'eixample barceloní en el Teatre Stadium. Aquest espai escènic es convertí en referent del teatre amateur a Barcelona i acollí el Concurs de Teatre Amateur de Catalunya. Des de la seva inauguració la companyia Belluguet hi va estrenar i representar la gran majoria de les seves obres.

 

Amb l'esclat de la guerra civil, l'any 1936, deixà d'actuar i es dissolgué la FCSTA i, abatut pels fets, es va recloure a Sant Andreu de Llavaneres on es dedicà, principalment, a la pintura. Acabat el conflicte, amb la victòria de les tropes franquistes, l'any 1940 tornà a Barcelona i reprengué les activitats teatrals rebatejant el seu estudi-teatre amb el nom El Teatro de los Artistas, on hi representà textos en castellà.

 

Entre 1941 i 1944 participà en exposicions a Madrid i Barcelona i, el 21 de febrer de 1944 fou elegit president de l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi.

 

El 1946 va impulsar i coordinar l'homenatge a Apel·les Mestres, que no s'havia pogut fer quan va morir el 1936, coincidint amb l'esclat de la guerra civil.

 

El 16 de juny de 1950, ja delicat de salut, va presentar la dimissió com a president de l'Acadèmia de Belles Arts però, a petició de la Junta de Govern, continuà dos anys més. En acabar el seu mandat fou nomenat President Honorari de l'entitat.

 

L'any 1954 publicà, a Barcelona, el seu recull anecdòtic Mis memorias.

 

El 21 d'octubre de 1958 va morir, a Barcelona, a l'edat de 86 anys.