Marià Manent i Cisa (1898 ·1988)

Poeta, traductor, crític literari i autor de llibres de memòries, Marià Manent i Cisa va néixer a Barcelona el dia 27 de novembre de 1898. Fill d'una família paterna i materna amb arrels a Premià de Dalt, el seu pare dirigia una explotació de boscs al Gran Chaco.

 

Després de la primera ensenyança estudià comerç i idiomes, principalment francès i anglès i, de ben jove, tingué molt interès per la poesia i la literatura.

 

Amb només 18 anys ja es presentà als Jocs Florals de Barcelona on, el 1977, fou distingit amb un 2n accèssit a la Flor Natural amb el poema Diàleg autumnal.

 

Un any després, el 1918, publicà el seu primer llibre de poesia La branca, amb una bona acollida per la crítica.  Aquell any començà a escriure el seu dietari personal, en prosa i molt descriptiu i detallista, que va escriure, amb algunes intermitències, tota la vida i, també, començà la seva col·laboració al diari "La Veu de Catalunya" on hi publicà regularment més de quinze anys.

 

El mateix any 1918 Carles Riba li presentà qui fou un dels seus millors amics, Josep Carner, que influí en la seva obra i l'aconsellà en la tria  d'autors per a les seves traduccions.

 

Un any més tard, el 1919, creà junt amb Josep Carner l'Editorial Poliglota, que publicà obres i col·leccions i fou editora de revistes com "La Gaseta de les Arts" (1924-1930) que dirigí Joaquim Folch i Torres.

 

L'any 1920 publicà el seu segon llibre La collita en la boira que, com el primer, traspua influències de Carner, i va aparèixer, també,  la seva primera traducció: El llibre de la jungla de Rudyard Kipling. Aquell 1920 va fundar la impremta Atenas Arts Gràfiques.

 

A finals de febrer de 1921 participà, juntament amb Carner, Bofill i Ferro, Soldevila, Sunyer i altres poetes, en la creació dels "Amics de la Poesia", un grup literari que organitzava sessions literàries i que, també, publicà alguns opuscles i llibres. També el 1921 col·laborà en la revista "Monitor".

 

El 1923 publicà el seu tercer llibre amb el títol Poesia.

 

El 1925 va ser un dels fundadors de la "Revista de poesia", publicació de la que fou el director dels onze números que sortiren publicats fins que va desaparèixer, l'any 1927.

 

El 1928 va publicar L'aire daurat, amb interpretacions traduïdes de la poesia xinesa.

 

El setembre de 1930 va néixer, a Premià de Dalt, el seu fill Albert Manent i Segimont, que seguint els seus passos, es dedicà també al mon de la literatura.

 

El 1931 publicà L'ombra i altres poemes, que fou un dels seus llibres més personals i el primer que marca un distanciament amb l'estètica del Noucentisme. Aquell 1931 sortí també publicat Poemes, un recull de poesia anglesa de Rupert Brooke, que havia traduït i publicat en algunes revistes.

 

Vinculat al Centre Català del PEN, secció del PEN Club Internacional a Barcelona presidida per Pompeu Fabra, el 1934 el representà, junt amb Millàs-Raurell, al Congrés celebrat a Edimburg, a Escòcia i, el 1935 participà en l'organització del Congrés de Barcelona.

 

També el 1934 aparegué el seu assaig Notes sobre literatura estrangera.

 

L'any 1935 va fundar, amb Carles Riba, Tomàs Garcés, Joan Teixidor i J. V. Foix, la revista "Quaderns de Poesia" que, amb l'esclat de la guerra civil només pogué publicar vuit números, fins a març de 1936.

 

Amb l'inici de la guerra civil es trasllada, amb la seva família, en una casa pairal a Viladrau (Osona), on segueix amb patiment els horrors del conflicte armat, però, tot i així continua fent traduccions i mantenint viu el seu cercle d'amistats. El març de 1939, en acabar la guerra torna a Barcelona i tot i desitjar la pau, no se sent còmode amb la victòria dels nacionals.

 

Durant la postguerra patí limitacions econòmiques i deixà la poesia per dedicar-se a treballs que li generessin ingressos. Treballà de corrector per a diverses editorials i feu, per encàrrec, traduccions al castellà. Col·laborà estretament amb Editorial Juventud, on fou director literari i, després, assessor, càrrec que mantingué fins a jubilar-se. En aquesta etapa es posicionà moltes vegades en accions de lluita contra el franquisme.

 

El 1946 tornà a publicar en català amb la traducció de l'edició de bibliòfil, Epipsychidion, de P. B. Shelley i, el 1948, publicà el seu llibre de narrativa Montseny. Zodíac d'un paisatge.

 

El 1955 traduí i publicà la recopilació Poesia anglesa i nord-americana que abasta des de les primeres balades angleses fins a autors moderns.

 

El 1956 publicà la seva Obra poètica que ecoliia els seus quatre primers llibres en un únic volum.

 

El 1961 publicà el seu segón recull de poesia -trenta anys després del primer- La ciutat del temps. Un any més tard, 1962, publicà en castellà Cómo nace el poema y otros ensayos y notas.

 

L'any 1967 aparegué Com un núvol lleuger, el segon volum de les seves interpretacions de poesia xinesa, que va ser guardonat amb el Premi Lletra d'Or 1968, una distinció al millor llibre de l'any en llengua catalana. Aquell 1968 s'edità el seu llibre, en prosa, A flor d'oblit, que també fou guardonat amb el Premi Crítica de prosa Serra d'Or 1969.

 

El 1971 publicà, en castellà, el llibre Palabra y poesía y otras notas críticas.

 

L'any 1973 publicà l'assaig Poesia, llenguatge, forma: dotze poetes catalans i altres notes crítiques i, el 1974 guanyà el Premi Josep Pla per El vel de Maia. Dietari de la Guerra civil (1936-1939), obra publicada el 1975.

 

L'any 1976 va ser distingit amb la Insígnia de Comandant de l'Imperi Britànic, per les seves traduccions de poesia anglesa.

 

A partir de 1976, amb la recuperació de la democràcia, incrementà les seves publicacions i va reprendre les col·laboracions a la premsa escrita, a "Avui" (1976-1987), "El Correo Catalán" (1979-1980) i "La Vanguardia" (1981-1986). El 1978 va rebre un homenatge en els seus vuitanta anys.

 

El 1981 aparegué Notícies d'art

i, un any després, el 1982, L'aroma d'arç, dietari dispers (1919-1981) i Llibres d'ara i antany.

 

El 1985 va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i, un any després, el 1986, aplegà tota la seva obra poètica a Poesia Completa (1916-1986), on hi va incloure els poemes de Cant amagadís, escrits aquell mateix any. L'any següent, el1987, publicà Rellegint.

 

Va morir, a Barcelona, el dia 24 de novembre de 1988.

 

El 1989, un any després de la seva mort, es va publicar una edició revisada i definitiva de Poesia completa.

 

Pòstumament es publicaren, també, textos, cartes, vivències i reflexions seves en diversos llibres publicats, com Notes de dietari, 1937-1939 del 1992, Vuit cartes a Palau i Fabre del 1994 i Dietari dispers (1918-1984) del 1995.

 

El 1993, dins la col·lecció Biblioteca Serra d'Or de les Publicacions de l'Abadia de Montserrat, es publicà la Bibliografia de Marià Manent, a càrrec de Miquel Batalla i Ferrando.

 

El 1998, amb motiu del centenari del seu naixement, es realitzaren diversos homenatges i es publicà l'opuscle Centenari Marià Manent (1898-1998), presentat a Premià de Dalt, el recull d'articles Crítica, personatges, confidències: Articles inèdits i dispersos, editat per la Institució de les Lletres Catalanes i el llibre Els millors poemes, editat per l'editorial Proa-Columna.

 

L'any 2000 es publicà el primer volum de les Obres completes de Marià Manent, amb l'edició íntegra, per primera vegada, del seu Dietari.