Bonaventura Gassol i Rovira (1893 ·1980)

El dia 6 d’octubre de 1893 va néixer a La Selva del Camp, al Baix Camp, el poeta i polític català Bonaventura Gassol i Rovira, més conegut com Ventura Gassol.

 

De molt petit destacà per la seva capacitat per a l'estudi i, el 1903, els seus pares l'enviaren a cursar estudis eclesiàstics al Seminari Pontifici de Tarragona, on va adquirir una sòlida formació humanística i un domini brillant de l'oratòria. Allà va fer amistat amb Lluís Bertran i Pijoan, Carles Cardó, Higini Anglès i Vidal i Barraquer, entre altres.

 

El 1912, conjuntament amb el doctor Cardó, va escriure uns goigs a Sant Pau Apòstol i, un any més tard, el 1913, abandonà el Seminari.

 

El 1914 es traslladà a viure a Barcelona i començà a treballar al Grup Benèfic de la Protecció de Menors, on va fer amistat amb en Lluís Folch i Torres. L'any següent, el 1915, treballà al Grup Benèfic del Poble Nou i publicà el poema Dòna muda al número 8 de la revista quinzenal d'art “Vell i Nou” editada a Barcelona. Paral·lelament s'introduí en el món de la política i entrà en contacte amb la Joventut Nacionalista de la Lliga Regionalista.

 

El 1916 fou premiat als Jocs Florals de Badalona i a cavall entre aquell any i 1917 és cridat per Manuel Ainaud i Sánchez per a treballar a l'Assessoria Tècnica Pedagògica del Consell de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona, des d'on promou obres socials i culturals com l'Escola del Mar de la Barceloneta -inaugurada el 1921- i l'organització de colònies escolars d'estiu, des d'on assajaven les teories del pedagog americà John Dewey.

 

Guardonat en diversos certàmens locals de poesia, el 1917 publicà Àmfora, el seu primer recull de poemes i, el 1918, fou premiat als Jocs Florals de Sitges. Aquell mateix any prengué part en les campanyes electorals de la Lliga Regionalista i en favor de l’autonomia de Catalunya.

 

En aquesta època s'introduí en els ambients culturals de Barcelona i feu amistat amb poetes i músics com Jaume Bofill i Mates-Guerau de Liost-, Tomàs Garcés, Marià Manent, Carles Riba, Josep M. de Sagarra, Josep Carner, Felip Pedrell, Robert Gerhard, Eduard Toldrà o Concepció Badia, a qui li va dedicar la Cançó de la Nova Solveig harmonitzada per Pau Casals.

 

El 1920 publicà el seu segon llibre, La Nau, un aplec de catorze poemes que dedicà a Guerau de Liost i tradui al català Idil·lis rurals de Tolstoi. Aquell any participà en la Diada de la Llengua Catalana.

 

El gener de 1921, al Teatre Bartrina del Centre de Lectura de Reus s'estrenà el seu poema dramàtic en tres actes La cançó del vell Cabrés, que sortí publicat aquell mateix any. També el 1921 va col·laborar amb Higini Anglès i Josep M. Batista i Roca en la recerca de cançons per al Cançoner Popular de Catalunya.

 

El 1922 -el mateix any que va conèixer  Esperança Galofré, que seria la mare dels seus dos fills, Abel i Albert- va ser un dels fundadors d'Acció Catalana, el partit polític nacionalista creat com a resultat de la Conferència Nacional Catalana, i fou nomenat director de la colònia escolar Vilamar de Calafell on feu possible la República d’Infants autogestionada. Aquell mateix any pronuncià la conferència El nacionalisme en el teatre en la lliçó inaugural del curs de l'Escola d'Art Dramàtic.

 

El 1923 prengué part en les commemoracions de Pau Claris i de l’Onze de Setembre. En aquest marc publicà el seu recull de poemes patriòtics sota el títol genèric de Les tombes flamejants, nom del sonet que obria el recull i que el consagrà com a poeta. Aquell mateix 1923 feu la seva primera incursió en la novel·la breu i la prosa publicant El preu de la sang, que continuà l'any següent publicant els títols L'oncle Neus, L'obra del diable, L'escurçó del destí, El mur de roses i Mossèn Gabriel, totes elles publicades dins de la col·lecció "La novel·la d'ara".

 

El 1924 col·laborà en la revista "D'ací d'allà" i prologà el llibre Les bruixes de Llers de Fages de Climent, il·lustrat per Salvador Dalí.

 

Acabat de néixer el seu segon fill, el setembre de 1924, per por a les represàlies de la dictadura del general Primo de Rivera, s'exilià a França on conegué a Francesc Macià.

 

El 1925.impressionat per la figura de Macià, ingressà a Estat Català i es converteix en un dels seus més íntims col·laboradors i exerceix de secretari del Comitè d’Acció de la Lliure Aliança, que lluita contra la dictadura de Primo de Rivera.

 

El 1926 participà activament en l'intent d'invasió militar de Prats de Molló però fou detingut a Perpinyà, juntament amb Macià i quaranta catalans més, per la policia francesa. Traslladat a París, fou jutjat i expulsat de França i es refugià a Bèlgica. Aquell any va escriure la novel·la En Joan de les campanes i, juntament amb Josep Carner Ribalta, l’obra de teatre L’home i la bèstia.

 

El 1927 va acompanyar a Francesc Macià en un viatge pel continent americà que els portà a Uruguai, a Argentina, a Xile, a Cuba -on participaren en la creació del Partit Separatista Revolucionari Català i en la redacció de la Constitució Provisional de la República Catalana- i a Nova York, amb la idea de promoure un moviment internacional de rebuig a la dictadura de Primo de Rivera.

 

De retorn a Bèlgica, s'instal·là a Brussel·les on, el 1928, publicà l'obra de teatre La Dolorosa -estrenada aquell any al Teatre Romea- i, amb Josep Carner Ribalta les traduccions de les obres Gitanjali. Cançó d'ofrena de Rabindranath Tagore i Lenin de Gorki.

 

En caure la dictadura de Primo de Rivera, el 1930 retornà a Catalunya i, després de passar uns dies a la presó de Figueres, fou autoritzat a tornar a Barcelona on s’incorporà de nou a la Comissió de Cultura. Aquell any publicà la traducció al català de  Llegendes de Nadal de G. Lenotre.

 

L'any 1931 va ser un dels fundadors d’Esquerra Republicana de Catalunya i, el 14 d’abril, en proclamar-se la República Catalana s’adreçà al poble des del balcó de la plaça de Sant Jaume de Barcelona. Aquell any publicà el recull de poemes, Mirra, dedicat a Francesc Macià.

 

En ser elegit president, Francesc Macià el nomenà conseller de Política Interior i, pocs dies després, conseller de Cultura, càrrec des del qual  impulsà una cultura catalana, laica i accessible a tots els sectors socials del país i aprovà el decret que establia el bilingüisme escolar i l’obligatorietat del català. Durant el seu mandat creà l’Escola Normal i l’Institut-Escola, on l’ensenyament era mixt i s'impartia en català. Publica Mirra , volum de poemes dedicat a Francesc Macià.

 

El 1932 fou elegit Diputat a les Corts Constituents, des d'on defensà l’Estatut d'Autonomia de Catalunya i l'ús de  la llengua catalana. Convertit en un dels personatges públics més populars de Catalunya, a Madrid uns elements reaccionaris intenten tallar-li  la seva cabellera.

 

Amb la mort de Francesc Macià, el Nadal de 1933, fou l'encarregat de pronunciar l’oració fúnebre i, en ser elegit president de la Generalitat Lluís Companys, el mantingué al capdavant de la Conselleria de Cultura, des d'on, aquell mateix any, creà el Consell de Cultura i, un any més tard, aprovà la Llei del Servei de Biblioteques, Arxius, Museus i Patrimoni històric, artístic i científic de Catalunya.

 

El 1934 publicà Poemes, una antologia de la seva obra amb pròleg de Josep Carner, el mateix any que intervé en els Fets del Sis d’Octubre, quan el president Companys proclamà l'Estat Català dins la República Federal Espanyola, pel que fou detingut, condemnat a trenta anys de presó i empresonat, juntament amb tot el govern, primer al vaixell Uruguay i després al Penal de Cartagena. El 1935, trobant-se reclòs, es publicà el seu poema coreogràfic La Mort de l'ós, amb música de Robert Gerhard, i escrigué el volum Ombres i l'obra teatral Nadal.

 

Després del triomf de les esquerres, el febrer de 1936, fou restituït el govern de la Generalitat, recuperà el seu càrrec de conseller i presidí interinament la Generalitat mentre Lluís Companys es recuperava. Aquell mateix any col·laborà a “La Rosa dels Vents” i traduí, juntament amb Puig i Ferreter, l'obra Peer Gynt d’Ibsen.

 

A partir del juliol de 1936 i durant els primers mesos de la Guerra Civil signà el decret de creació del Comitè de l’Escola Nova Unificada i es dedicà intensament a la defensa i protecció del patrimoni històric i artístic de Catalunya, així com dels monuments religiosos. També dedicà molts esforços a salvar persones en perill o amenaçades de mort, moltes d'elles pertanyents a l'església o d'ideologia dretana. El 23 d’octubre d'aquell any s’exilià a París, França, des d'on el 17 de desembre comunica la seva renúncia al càrrec de conseller.

 

El 1937 organitzà, a París, l'Exposició d'Art Català i feu el discurs inaugural. Un any més tard, el 1938, va escriure instal·lat a Sant Rafael, una vila de Provença francesa, el seu recull de poemes Balada del Bressol.

 

L'any 1939, mentre acabava la Guerra Civil i començava la II Guerra Mundial, va col·laborar en la “Revista de Catalunya” que s'editava des de l’exili.

 

L'any 1941, durant l'ocupació nazi de França, fou detingut i engarjolat tres mesos a la presó d’Aïs de Provença i, una vegada alliberat, es traslladà, clandestinament, a Suïssa i s'instal·là a Lausana, mentre la seva dona i els dos fills marxaren cap a Mèxic.

 

El 1943 publicà Fleurs, un recull de poesies majoritàriament escrites i publicades anteriorment en català i traduïdes i adaptades per ell mateix al francès. Aquell any va escriure Miratges, un llarg poema que publicà el 1950 en edició bilingüe francès-català i, el 1944, l'any en que va morir la seva dona, publicà la traducció al francès de la seva obra La Dolorosa.

 

L'any 1946 es traslladà de nou a França i s'instal·là a la finca "Les Sablons", a la Turena francesa. Aquell any, des de l'exili, va col·laborar en la Miscel·lània Verdaguer i va guanyar la Flor Natural als Jocs Florals de Montpeller.

 

El 1947 es casà, en segones núpcies, a Lausana -Suïssa- amb Lucia Wilde i, l'any següent, 1948, pren part en l’homenatge nacional a Pompeu Fabra.

 

Allunyat forçosament de la política activa, durant els anys d'exili conreà la poesia en llengua francesa i catalana i col·laborà, amb poemes propis i traduccions d'autors catalans, en revistes literàries com "Suisse contemporaine", "Labyrinthe" i "Journal de la Maison Charles Veillon", editades a Lausana, "Profil Littéraire de la France" de Niça o "Le Journal des Poètes" de Brusel·les. També col·laborà a les revistes de l'exili català, com "La Humanitat", publicada a Mèxic.

 

Bon amic de Josep Tarradellas, veí d'exili a la Turena, l'any 1954, els diputats catalans, reunits a Mèxic, l’elegeixen president del Parlament de Catalunya a l'exili, càrrec que no va acceptar.

 

L'any 1961 fou elegit Mestre en Gai Saber als Jocs Florals de l’Alguer on guanyà l’Englantina amb el poema El Sant Jordi del Captiu. Dos anys més tard, el 1963 guanyà la Flor Natural als Jocs Florals de Montevideo.

 

El 1967 fou nomenat Mestre en Gai Saber als Jocs Florals de la Ginesta d’Or a Perpinyà.

 

L'any 1972 ven la seva finca "Les Sablons", a la Turena francesa i es traslladà a viure a Tours, la capital de la regió, fins que dues setmanes després de les primeres eleccions democràtiques celebrades del 15 de juny de 1977, retornà, amb la seva dona, a Barcelona després de 41 anys a l’exili.

 

El dia 22 de juliol d'aquell mateix any l'Ajuntament de La Selva del Camp el proclamà fill predilecte i, el 30 de juliol li ret un homenatge multitudinari i li publicà l'obra La balada del bressol.

 

Aquell mateix any presideix la "Festa de les Lletres Catalanes", celebrada a l’Espluga de Francolí, i l’Ajuntament de Barcelona li reconeix la pensió d’antic funcionari.

 

El 1978 li fou lliurat al Saló de Cent de Barcelona, el Premi d’Honor Jaume I de la Fundació Lluís Carulla, en reconeixement a la seva trajectòria, fou nomenat President dels Jocs Florals del Retrobament, celebrats a Barcelona i li feren homenatges els antics alumnes de l’Institut-Escola, l’Institut d’Estudis Catalans, els Llibreters de Vell i el Centre Excursionista de Catalunya.

Aquell mateix any, en que va patir la mort del seu fill Abel, a Mèxic, i de la seva dona Lucía, a Lausana, es traslladà a viure definitivament a Catalunya i s’instal·là a la Coma, a la Selva del Camp, des d’on podia gaudir dels paratges de la seva joventut.

 

L'any 1979 es publicà la seva biografia, escrita per Eufemià Fort i Cogul, amb el títol Ventura Gassol. Un home de cor al servei de Catalunya.

 

El 19 de setembre de 1980 moria a Tarragona i, dos dies després era enterrat a la Selva del Camp, en un acte que encapçalaren els presidents de la Generalitat i del Parlament de Catalunya.